Barruranzko Begiradak / Ollos Cara Adentro

Tercer duet al pack duo, ara a càrrec d'Ixa, després de Pies de gallina i S'albufera. Barruranzko Begiradak / Ollos Cara Adentro indaga s'inspira en un canvi de relació amb unes transicions notables a la seva coreografia. Si comencen amb el que podria ser el rol de portor (ell) i àgil (ella) més tard troben una connexió amb el moviment sense necessitat de contacte i que aporta un desplaçament agraït i una dansa més alegre, quasi es podria dir optimista. Semblen peces pensades per a programar-se en petites sessions compartides al Dansa Metropolitana, o en programacions d'inici a la dansa. Qualsevols d'aquestes coreografies breus, sensibles, poden ser un recurs per a inciar el públic a la dansa; amb diferents matisos de introspecció a patir del moviment, el contacte i un lleu pàtina de personatge.

La tercera sessió del Pack Duo a Fira Tàrrega va començar amb un altre duet de dansa contemporània, de la companyia bascogallega iXa, dirigida per Xián Martínez, intèrpret i coreògraf de la peça juntament amb Elena Castellanos, també la vestuarista. Un títol bilingüe i del tot suggerent –Barruranzko begiradak / Ollos cara adentro–, ja ens anticipava una peça psicològica, versada sobre la foscor de la interioritat subjectiva (la psique), seu dels somnis i l’inconscient. A partir d’una composició visual gairebé més que coreogràfica, el duet genera imatges i figures efímeres que escapen a la lògica quotidiana de l’estètica convencional i de la relació entre individus, ja sigui del dret o del revés, un a sobre l’altre, o separats en l’espai però units per la mirada –en aquest cas, una mirada fonda. Apel·lant a l’inconscient col·lectiu de l’audiència, Barruranzko begiradak / Ollos cara adentro duu a terme una exploració de l’oníric i l’efímer a través del cos i la imatge que dialogava molt bé amb el verd i l’ombra dels arbres, espai íntim de clarobscurs com escletxes de realitat que es colen en els somnis. Tanmateix, penso que l’exploració física i coreogràfica no acabava d’exhaurir el potencial de la proposta, que podria portar el llenguatge físic i visual encara més al límit de la forma i prendre més risc en certes decisions que determinen una dramatúrgia tan subtil. De fet, als Vermuts de Recomana –on públic i prescriptors ens trobem per comentar i debatre sobre els espectacles de Fira Tàrrega– em vaig assabentar que en la segona funció d’aquesta peça hi va haver un final radicalment diferent al que jo havia vist: en lloc d’acabar estirats a terra l’un a sobre l’altre (potser adormits), van acabar entrant a la piscina (potser submergint-se en l’oceà de l’univers oníric). Espectacular o no, hagués valgut la pena veure-ho!