Atura’t al bosc i palpa l’escorça. Troba-hi els plecs, diferents en cada arbre. Agafa les fulles seques escampades de terra i apropa-les a les oïdes. Quan les apretis sentiràs un crepitar semblant al de la llar de foc. Camina respectant les pedres, somrient les branques que acaben fent forma de porta d’entrada pel pes. Comprova com el riu cus una riba amb l’altra.

A partir de llavors (com convoquen les d’Action for Climate) és el moment de conviure amb la Natura. Elles ho fan vestint un vermell fort perquè contrasti amb els ocres i els verds de l’arbreda. Es pengen de cordes i ballen sobre de l’aigua, sempre somrients. Com convocant a una comunió desjerarquitzada, en què l’home es retira i escolta l’arbreda. La interroga, sol.lícita. I li canta i bressola. Va massa necessitada d’humanitat que atengui a les normes bàsiques de supervivència.

Les d’Action for Climate s’amaguen, fan equilibris on troben un descampat, es deixen que el cos rodoli pendent avall, perillosament cap al riu. Se senten en l’hàbitat com si res ni ningú les pogués fer mal. Fins a quatre noies es posen una sobre l’altre, recolzant-se amb arbres prims i rectes com el faig. Canten “Fins quan podré estar fins aquí?) sempre procurant que la serra sigui un instrument que zimbregi amb l’arc del violí i que el banjo o un petit tabal acompanyi una veu simple, heroïca, que demana major respecte i que practica amb l’exemple (la companyia, per exemple, renuncia a viatjar en avió; només ho fa en tren i bicicletes. I menja d’allò que es llença a Restaurants i supermercats si els és compatible amb les actuacions). No és misèria; és dignitat i exemple, des del seu petit testimoni. Elles ho viuen amb un somriure que és contagiós. Com aquell que, després d’una caminada tranquil·la, s’asseu al sol (o a l’ombra) i agafa aire profundament.