Marc Artigau torna al Maldà amb un treball que s’ha cuinat als tallers d’Eòlia. Després de la intrigant Una habitació buida, ara s’atreveix a desbarrar (sota la direcció d’Aleix Fauró, de La Virgueria) en un treball en què aparentment, només troben la felicitat i l’amor en el ball. Sigui en una discoteca o en una sessió de balls de saló (un homenatge al M’he aficionat al ball d’Amics de les Arts, indubtablement). El conjunt d’actors trenca contínuament la convenció i s’adreça al director, l’autor i al públic en una història cronològica que juga amb un cordó umbilical ben bfantasiós, i que s’allarga dues generacions.

El joc del ball és un recurs divertit, que dona molt de jo (gràcies a les coreografies). No tant, dramatúrgoicament,perquè, en realtat en cap momemt perilla la vida de cap personatge si deixa de ballar. no és com La Pista, inspirada en el Danzad, malditos. Ni com El gran despropòsit o la situació extrema dins d’una càpsula sota terra d’Enterrando a Dodot… En tot cas, la peça d’aquella necessitat vital de créixer, independitzar-se, idenfiticar-se en un matreix al davant dels anatagònics i de la pròpia família.