Àvol. Circ Bover

Circ Bover insisteixen amb la seva estructura de bambú. Ara, a diferència de la seva actuació en la plaça del Font de fa uns anys (Vincles, 2016), han construït una trama còmica que ajuda a fer més dinàmiques les transicions i a donar un recurs perquè els artistes empattizin amb el públic. No sembla molt adequat explicar quina és la peripècia d’entrada però cal advertir que els tècnics “Nunca más bambú” tenen clar els seus drets laborals i volen cobrar si han fet la feina, sense voler admetre cap excusa de mal pagador. Per a negociar, ingenus com són, s’atreviran a extralimitar les seves funcions. Ells han comprovat com, un raig de fum, marcant perfil dóna una èpica a l’intèrpret que l’exalça a capacitat d’artista.En l’estructura, demostren habilitats en equilibrisme, corda, pal xinès… ara exploten un to clownesc, d’artista patós que es troba fent un equilibri més del que li correspondria pel seu nivell de tècnica i diverteixen. No arriben a practicar el cirtc de patacada (un clàssic en l'equlibrisme amb exemples com Here we go! Reivindiquen les capacitats del bambú (fort, flexible i buit per dins) que ho traspassen a la seva figura: robusta, àgil i entregada per a la causa. En el fons, ells consideren que el bambú és poesia i pretenen desenvolupar alguns exercicis dalt d’aquesta estructura que es transforma evocant un punt de risc, de sorpresa i de bellesa poètica. Qeu no és poc.És preciós veure com poden pivotar tota l’estructura i com modifiquen les diferents fixacions. Com les estructures montades a vista del púbic i que són magnètiques i conviden a una cert to contemplatiu d'Abscisse de l’artista Jordi Galí que sempre acaben amb un pal apuntant al cel (com el de la perxa xinesa de l’arrencada de l’espectacle d’Àvol).

El circ és una disciplina infinita. Els seus intèrprets tenen habilitats ocultes que hom descobreix i es meravella a l’instant. Si ens passa als adults, imagina’t a un infant. Assegut a la grada, un del primers símptomes de que l’espectacle funcionava es va sentir quan el nen de darrera els primers minuts no deixava de comentar al seu pare el què feien aquells acròbates i com ho feien. Però, com ho fan... mira, mira... Després mutis i a la gàbia, segurament embadalit per les piruetes que feien els artistes del Circ Bover i el seu espectacle Àvol.Tot comença amb una broma. Els quatre intèrprets es fan passar per tècnics d’una empresa que es diu Nunca + sin Bambú. I és que el bambú és l’estrella del xou. Aquest material noble, flexible, però resistent és el protagonista de l’escenografia, una estructura de tres canyes robustes i llargues de bambú lligades amb cordes i mosquetons. Els suposats tècnics s’hauran de reinventar en artistes quan se’ls anuncia que els artistes contractats no han arribat a temps i que és probable que no cobrin per la feina feta. Tot i que al principi costa agafar embranzida, ràpidament passen de la conya dels tècnics que juguen a ser artistes a l’execució de números originals i amb un punt de risc. L’originalitat de veritat però està en el material. En com escalen les canyes de bambú, com llisquen sobre elles, com fan moure l’estructura, com creen diverses formes, mentre els ja consolidats artistes s’alternen les piruetes. I sense deixar el humor de banda. Els moments més memorables son els que canvien el sentit de l’estructura amb dos dels membres enfilats i donant-li una forma com de veler sense veles. O les voltes que fa la noia mig suspesa en l’aire metre s’agafa dos companys en posicions inversemblants, talment com si fos un engranatge. Val a dir que l’espectacle es fa llarg perquè en molts moments han d’assegurar l’estructura, canviar els mosquetons, mentre un dels membres intenta fer passar l’estona amb bromes com el moment de l’estadística on fa palesa una enquesta (suposem que inventada) que diu que el 91% dels enquestats creu que la professió d’artista és irrellevant. Tan en aquesta part com en d’altres moments, Circ Bover aprofita per fer valer la seva professió i la de tots els implicats en un procés artístic. Però nosaltres ens quedem sobretot amb la plasticitat dels moviments, el risc dels números i l’elegància del bambú.