Vaig anar a veure ‘Autorretrato de un joven capitalista
español’ ja fa una setmana llarga.  En
vaig sortir entusiasmada, em va agradar molt, molt. Però allò que passa: era
tard, la son, deixem-ho per demà, el pànic del full en blanc… No vaig fer la crítica quan encara tenia la ‘revolució’ dins i vaig pensar
que, com que ja no era en cartell, doncs ho deixava estar.

Sabeu què m’hi ha fet posar? Un concert al que vaig anar
diumenge en homenatge a l’Ovidi Montllor a càrrec d’un grup molt interessant:
David Fernández (guitarra), el poeta David Caño i el cantant-músic Borja
Penalva. Va ser tan emocionant i amè com podeu imaginar, però jo, a partir d’un
moment, pensava en l’Alberto San Juan. Mentre els escoltava reflexionava d’una
de les històries que explica l’espectacle: a la transició, l’esquerra era el
PSUC (o PC) i els anarquistes. I la dreta, els de sempre. No existien els socialistes o eren pa tou. De
sobte, van irrompre a l’Estat escombrant els comunistes. Ells eren
l’esquerra.  I ens explica les
pel·lícules de por protagonitzades -fins i tot recentment, perquè l’espectacle
es va actualitzant- per Felipe González.

No ho sabré explicar com ell però algun dia tornarà i el
podreu sentir en directe. Aquest va ser el meu detonant: avui, l’Ovidi
Montllor, que havia militat amb el PSUC i, a la vegada, cantava cançons al seu
pare, anarquista,  és homenatjat -entre
d’altres, això si- pels anarquistes o similars, els que abans ens discutíem
sempre  -al bar també- amb els
comunistes. Per la CUP, vaja. Es confirmava, doncs. el discurs de Alberto San Juan sobre
una ‘nova esquerra’ molt dubtosa.

I un cop trets els meus dimonis, uns recomano aquest
espectacle sobretot a tots els que vàreu viure la transició. I la Revolució de
Portugal: aquell concert de Zeca Afonso al Grec, on vam cantar tots plegats un tema que
anàvem corejant amb allò de ‘Llibertat, amnistia, Estatut d’Autonomia’. El
recordeu? Zeca Afonso també surt a l’obra de San Juan: quan recorda la preciosa
Revolució dels Clavells i com la van trencar també els de Mario Soares. I
acabem tots cantant la ‘Grandola Vila Morena.’

‘Autorretrato de un capitalista español’ és la nostra
història, amb Willy Brand, Kissinguer, Franco, Salazar, Suresnes, el Rei, l’altre Rei… I Lara i Godó i l’ABC… Una història narrada amb tota la seva cruesa però d’una manera
amena que ens fa somriure mentre el cuc mossega per dins. I ens fa entendre
que, a canvi de parlar de Catalunya com va parlar l’Obama, tenim més soldats
americans que mai a la base de Càdis.  Avui mateix n’he vist per la Rambla un munt vestits ‘de comunió’ amb cara de guiri i en patinet!

I perdoneu, una altra vegada m’hi posaré abans. De tota manera
hi vaig anar l’últim dia. Però atents, que l’Alberto sempre torna!