Autoodi. L’Esbord

La relació entre passat (tradició) i futur immediat (què en fem de la tradició i per a què ens pot servir), és l’eix vertebrador de la majoria de les propostes que es presenten a la Fira Mediterrània. La que potser en parlava amb més cruesa, tant de la professionalització com del paper de la cultura popular en la identitat catalana i les emocions que això ens pot generar va ser Autoodi, del dansaire Pere Seda i la grallera Sònia Arias, tots dos professionals i amics d’infantesa que s’han trobat per investigar aquest interès artístic compartit. Es tracta d’un projecte sorgit de la residència de la companyia L’Esbord a la Fàbrica Fabra i Coats per al cicle Creació i Museus a Barcelona, en col·laboració amb el Museu Etnològic de les Cultures del Món a Barcelona. D’una forma molt intel·ligent, divertida i solemne alhora, els dos creadors ens proposen un recorregut per diversos espais (en aquest cas del Museu de Manresa), guiats per una mestressa de cerimònies especial per a l’ocasió. Sense respostes per a un munt de preguntes i contradiccions, l’interessant de la proposta és que evidencia un sentiment compartit de rebuig i atracció alhora per les expressions de cultura popular, però que desperta l’interès del públic per saber-ne més i desmuntar els estigmes. S’agraeixen propostes tan directes i elegants com aquesta de L’esbord.

(revisió després de l'estirada d'orelles de la drag més patriòtica de Catalunya; en viu i en directe i sense previ avís, a la gala dels Premis de la Crítica. tot sigui per normalitzar la diversitat i "que les mares aprovin que tothom pugui ser artista!"). Podeu sentir el carinyós clatellot, aquí. Un petó!Per definició pragmàtica estimar és envejar. Quan es té l'orgull d'un sentiment, d'una pàtria, d'una cultura es compara amb les altres tradicions o amb els privilegis d'algunes famílies per sobre de les altres. Hi emergeix l'enveja. La Catalunya de les sardanes, de Montserrat, de les majories de Jordi Pujol es transforma com bé demostra la Fira Mediterrània. L'Esbord fa un retrat tant cruel com cínic en una visita pel Museu comarcal de Manresa que, segur, hi pot tenir cabuda en molts altres edificis senyorials, on es posa a les vitrines i a les parets les fites artístiques (o històriques) més determinants en un relat propi. Calceu-vos la barretina, que una noia amb les cames ben llargues, un fi bigoti i ombres blaves als ulls que desborden amunt de les seves celles farà de guia, des de l'arrencada de la coreografia amb el so d'És la Moreneta, fent el playback de las Chicas Mambo però amb la veu de'n Ramon Calduch. "Poc a poc i bona lletra" va repetint, "com el Procés" Jèssica Pulla.Pere Seda i Sònia Arias, veïns de Sant Andreu del Palomar, exposen la seva tesi de l'autoodi, aquella capacitat d'odiar el que estimes. Catalunya tant apedregada per la història dels darrers 300 anys, n'és una experta en detectar els botiflers que es mouen per l'interès propi, deixant que el Poder de sempre perpetui una situació social i nacional en franca desigualtat. I, des de l'estima major a l'ideal, no es pot més que reviure la contradicció, expulsar fèl, i mirar de netejar la consciència. Sempre amb una ironia i a partir de la dansa de'n Pere Seda (L'Hereu Riera) i de la gralla de Sònia Arias. Des de la seriositat més respectuosa però deixant anar una evident autocaricatura mordaç (que això és, possiblement, el que salva Catalunya de ser una societat victimista, si és que es pot generalitzar). Es pot tocar la gralla estirada a terra, o amb el cos assegut, a 45 graus del terra (subjectat pel ballador). Es pot ballar sota el cos d'una parella de gegants culer que cusen a la seva bandera la sort del futbol amb la del país, injustament (hi ha molts més equips catalans, des de l'Espanyol, el Girona o el Sant Andreu i l'Europa, és clar). Es pot expressar que, tot i la revolució política de la darrera dècada, el país, en realitat, s'ha adonat que no té una escala prou llarga per sortir de la pressió de l'Estat que l'esclafa a la planta inferior, com qui trepitja raïm per treure'n bon suc. Les escales de pintor s'allarguen però no fan prou encara. De moment.Tot són caricatures per expressar què s'odia. Com si identificant-ho amb paraules des d'un púlpit ajudi a descontaminar la consciència. Es pot odiar el Barça. A la superioritat dels castellers respecte les altres tradicions. O a una política que volent anar de grandiloqüent s'evidencia curta de volada, perquè no hi té més espai a la gàbia. La sardana és l'emblema de Catalunya. Però, lluny d'empatitzar amb la societat del moment, amb la festa més pura, amb la celebració individual més arrauxada, es va acabar instituint, fa un segle, en unes formes rectes, distingides, ensopides, que maten els brots verds que s'hi volen rebel·lar. I això, els de L'Esbord han decidit plantar-hi cara. Per això, després de tanta exhibició de les seves vergonyes (amb una execucó formal perfecta) distorsionen electrònicament la sardana per converir-la en una irreverent (però sempre assenyada) rave sardanística. acabat l'instant de deliri, s'aplaudeix als artistes per la seva gosadia, es fa un glop al porró o una selfie en una photocall, es recullen les barretines i se surt amb ordre cap al següent espectacle de catalanor. Divertit i sagnant. Saltem dels emblemes de Catalunya a les envejes de Catalunya. Tot tant nostrat i que ens reconeixem tant bé, portes endins. Ridícul de les vergonyes pròpies. Catalunya de l'emblema a l'enveja i a l'assumpció de la vergonya més gran "que es fa i es desfà", com la noucentista sardana.