Vist i sentit el dimarts, 22 de desembre de 2020 a l’Esclat de Lloret de Mar

Si és cert que cada espectador rep l’obra de teatre (o fins i tot pel·lícula), juntament amb d’altres espectadors, d’una forma particular i subjectiva, en aquest cas l’experiència és perturbadora perquè, d’alguna manera, estem fent coses estranyes, a l’entrar al -probablement- nostre supermercat habitual i recórre’l, abillats amb uns auriculars (ens demanen que siguin dels grans, dels que es veuen, dels que et tapen l’orella) i fent aquella cara d’anar escoltant instruccions d’algú i moure’ns com un estrany/a, mirant.

És una forma diferent de veure allò que ens és quotidià. Per no dir anar a estanteries i agafar productes que mai se’ns hagués ocorregut comprar. Una aventura que ens fa anar també a diverses seccions que, avui dia, ja no tots els súpers tenen, i observar animals que per força són morts. I és que la mort, els assassins, la influència de determinats detalls del nostre cos per a ser classificats o les imatges sonores són alguns dels més grans motors d’aquesta ‘aventura’ que podem viure només sentint les veus dels qui ens parlen des del nostre mòbil.

Una idea que dóna per a molt, i que ja t’estimula quan te la presenten (abans de començar ja et posen en antecedents, sobretot perquè triïs la gran superfície adient i vagis ben preparat/da), pensant, què hauré de fer? En quines situacions em posaré? Realment em faran veure coses estranyes? Realment et crea grans expectatives.

Problemes? Uns quants. Jo diria que la nostra pròpia vergonya de resultar massa ‘frikis’ a un lloc on probablement hi anem sovint. L’estímul visual i el sonor no sempre s’ajuden, fent que sigui difícil concentrar-se en determinades sensacions suggerides, que funcionarien millor en la foscor o propiciant que s’estigués mirant alguna cosa en concret. De vegades sí que es fa, però d’altres no. L’acumulació, potser, de dades històriques i culturals en un espai de temps molt curt, que ambienten força, però que no tenen una intervenció directa en el procés de descobriments que farem en un ambient conegut, per a seguir un fil narratiu que ens fa protagonistes. El to narratiu i monòton que tenen els qui ens van guiant, potser millorable amb algun moment dramàtic o de diàlegs…

A favor, la originalitat de la idea, el poder arribar-nos a fer sentir què fa una persona estranya quan té idees més estranyes encara, la desconfiança que genera la mascareta que actualment hem de dur, endevinar què hi ha darrere de cada persona que veiem i no coneixem en un local comercial…

A mi com a traçat d’un nou camí, em serveix…