Astral

La creadora gallega Marta Pazos va inaugurar amb Astral el cicle “Exorcismes, patrimoni i performativitat” de la Fundació Joan Brossa-Centre de les Arts Lliures. Es tracta d’una performance site-specific creada a instàncies de Georgina Oliva –directora d’arts escèniques de la casa– amb la intenció de redimensionar –mobilitzar, invocar– l’obra de l’artista fora de la rigidesa del museu. Es va buscar que la connexió temàtica fos l’espiritisme, per la relació que l’artista tenia amb la mèdium i pintora Josefa Tolrà –recordem en aquest sentit les exposicions La mèdium i el poeta. Una conversa astral entre Josefa Tolrà i Joan Brossa (Fundació Joan Brossa, 2020) i La mà guiada (MNAC, 2023)–. Pazos va convidar una mèdium diferent cada dia –el cap de setmana de Tots Sants– perquè canalitzés informació del pla astral com a punt de partida per a una transposició escènica. Cadascuna de les quatre sessions oferia un cert marge d’improvisació i diferia de les altres en l’element mateix que la guiava: Foc, Aire, Aigua i Terra. El dispositiu es posa en marxa amb la presència de Pazos, que, en to distès, parla del repte que ha suposat la fragilitat extrema d’aquest procés. La canalització –el cos com a canal– esdevé un concepte clau tant en l’art com en la vidència, dos àmbits que requereixen una especial disponibilitat i obertura. La directora i escenògrafa s’interessa per l’origen mateix de la creació, que sovint visualitzem com una guspira o fulguració: la connexió neuronal entre el que ve de fora –les vibracions a través d’imatges, paraules, sensacions– i el que l’artista acciona dins seu i acaba materialitzant escènicament. Canalitzar energia és com deixar el telèfon despenjat o les aixetes obertes. En l’acció mediúmica –que intuïm parcialment ficcionada– el missatge es revela nítid i es vehicula o comparteix com si fos un dictat. A través de Lorena (Mercurial Portal), la mèdium que va “actuar” en la sessió de dissabte, el poeta afirma que la seva obra és un joc d’energies, així com “una paraula desmesurada”. En la seva missió “al servei de l’univers”, tenen gran importància el ritme poètic, la materialitat dels mots, la vibració de cada lletra i la freqüència d’ona dels objectes. El seu acte revolucionari va consistir a donar obertura a la intuïció i assumir la seva pròpia visió de la realitat. I és que la visió de cada persona té una genuïnitat essencial, que cal assumir sense servituds de cap mena envers un suposat sistema que no existeix. Som lliures, repeteix. No hi ha protocols. “Espero que el que veureu avui penetri en el vostre cor i us faci lliures”. Cristina Martínez i Marc Domingo Carulla són els dos acòlits màgics que, vestits de blanc nuclear i estil retrofuturista, es guarneixen amb lletres A majúscules, llencen els punts del dau o desapareixen entre els plecs de l’espai escènic. Amb gest pulcríssim, enguantat, col·loquen sobre un pedestal diferents objectes, com natures mortes –entre ells, el cartell de la sala que assenyala la sortida d’emergència, però disposat verticalment, de manera que assenyali el cel–, i després una sèrie d’obres brossianes –País, Rondalla, etc.– dins el corresponent empaquetatge expositiu. L’espiritista traduirà la vibració d’aquests objectes ja catalogats. En la seva lectura mediada, destaquen conceptes com la llibertat i la innocència. La idea del ritme es vehicula tant a partir de la successió de tres obres iguals –la mirada origina moviment– com de paraules en off lligades per una pauta serial, melòdica. I hi ha també la gestualitat ritual dels dos elegantíssims oficiants. El blanc esdevé més que mai receptacle, acolliment, obertura.El divendres 1 de novembre, dins la sessió dedicada a l’element aeri, la mèdium va amollar quatre paraules –silenci, alè, rumor i xiuxiueig– que, pel seu potencial al·literatiu, havien de donar molt de joc. Hugo Torres, responsable de la música i l’espai sonor, va estar tota l’estona interactuant amb el dispositiu i va gaudir del seu moment de protagonisme quan va crear un circuit a partir d’aquests mots i amb la col·laboració d’algunes persones del públic com a connectors, canals o fonts d’energia. Amb aquest giny, que no deixava d’assenyalar indirectament o implícita el Poema objecte per excel·lència de Joan Brossa, va culminar la proposta de Pazos, una insòlita, inspiradora i fèrtil aproximació a l’obra del poeta català des de l’àmbit de les arts vives més híbrides i interdisciplinàries. 

Georgina Oliva defensa l'exorcisme com a fórmula per a fer respirar l'esperit de Brossa a l'escenari. És el seu repte com a responsable de les arts en viu al Centre de les Arts Lliures. El despatx on es guarda el material (principalment, còpies seriades perquè els originals estan dipositats al Macba) no fa més de 35 metres quadrats. I Oliva vol convocar diferents artistes a què facin una indagació remenant en aquest petit espai. La propulsora de projecte ja aclareix que el concepte "exorcisme" a què remet és al grec, el que diu de fer alliberar un aspecte oblidat (i s'allunya de la definició catòlica dels diccionaris: "Ritu litúrgic destinat a foragitar d’algú un mal esperit.") Marta Pazos (Alexina B, Viaje a la luna), una gallega de Pontevedra que treballa com a artista visual i com a directora ha estat la primera convocada a "la reserva". El que podria ser un aquelarre es converteix en una insòlita entrevista.Amb només una setmana, ha construït una dramatúrgia que evoluciona diàriament (responent als elements principals de Foc, Aire, Aigua i Terra). Dissabte, va ser el torn de l'aigua. Cada intervenció convoca a una mèdium diferent amb la qual, pretesament, procura mantenir una entrevista amb Joan Brossa. No sabem pas si en Brossa acceptaria parlar en castellà, tossut dels seus principis, insubornable. Això fa que, d'entrada la veu de la mèdium aparegui com una representació més aviat ficcionada, en la que, sí, s'extreu l'alabança del Da-Da de Brossa i del joc de paraules. Dau al Set (un nom ideat per Brossa) va ser el primer reclam de l'avantguarda artística, 20 anys després de la irrupció i desaparició del dadaisme. El públic es distreu i es meravella sempre buscant la sorpresa. De fet, Pazos ja havia engegat el ritual (sense necessitat d'espelmes, ni de música zen, ni consum sospitós de cap al·lucinogen) lloant la capacitat de l'artista visual a expressar idees absolutes amb el gest, un traç mínim que trenca convenció i permet accedir a la imaginació, amb tocs d'humor murri.Després de les declaracions que buscaven un cert emmirallament, una voluntat de deixar "anoDADA" l'artista a través de la mèdium, Pazos desplega objectes de la poesia visual de Brossa. Els situa en un pedestal i dona temps a l públic a què vegi la digressió artística. Realment, un element dipositat passivament a un museu, esperant a ser observat té una disposició diferent en aquest mostrari que entra i surt de l'escenari. L'element és el mateix. La mirada que aplica l'espectador és diferent, més activa, delerosa d'entendre la relació d'imatges.Oliva trasllada a un vessant més visual i intuïtiu el compromís de rescatar Brossa. Marc Chornet, l'anterior responsable escènic del Centre de les Arts Lliures, va provar-ho a partir de creacions encarregades a dramaturgs com Queralt Riera (Amor mor), Albert Mestres (Amor pur), Roberto G Alonso (Laberint streptease) o, fins i tot Les Pinyes (Brossa és Brossa). El perill de rescatar un artista, ja desaparegut, és realçar el vessant més lúcid, simpàtic i enginyós. Sovint, es descarta la seva part més dura, incòmoda, difícil d'entendre sense una lectura més pausada. El personatge brilla millor dalt d'un pedestal, però, segurament, li falta la part més compromesa que realça la seva trajectòria. Exorcitzar, alliberar no ol dir homenatjar, fer lluir. També cal arrossegar-lo per les seves contradiccions (amb una controvertida misogínia, per exemple) per entendre millor el personatge i el seu temps.