Han passat els temps en què s’atribuïa a la informació un poder superior per damunt de tots els mortals. La informació ha deixat pas a la desinformació. I aquesta sí que té la paella pel mànec quan vol enfonsar un rival. En tot cas, la informació de debò ha perdut el poder i s’ha quedat amb el risc.

Això és el que li ha passat a Julian Paul Assange (Townsville, Austràlia, 1971), que des del 2010 passa pel calvari de la persecució dels Estats Units per haver difós a través de la seva plataforma de WikiLeaks imatges de les atrocitats de l’exèrcit nord-americà en operacions de la guerra de l’Afganistan i de l’Iraq, entre altres documents compromesos.

Des d’aleshores, el govern federal dels Estats Units, en col·laboració amb els seus aliats occidentals —la cosa va començar a Suècia amb una acusació d’agressió sexual— té una ordre per delictes criminals i en demana l’extradició, recurs que Assange va poder esquivar mentre es va refugiar a l’ambaixada londinenca de l’Equador, immunitat que va perdre amb el canvi del president equatorià, i que des del 2019 l’ha portat a la presó anglesa de Belmarsh on passa els últims dies mentre esgota ara l’última oportunitat perquè l’extradició no sigui un fet i pugui ser condemnat als Estats Units a cadena perpètua de més de 175 anys per difusió de secrets d’estat.

Que això passi en un país presumptament democràtic el segle XXI, on les armes són a taula cada dia, i on encara és vigent la pena de mort, no ha de sorprendre. Les entranyes de qualsevol govern amaguen tots els secrets que probablement no sortiran mai a la llum. Els mateixos Estats Units encara no han aclarit, més de seixanta anys després, qui hi havia darrere de l’assassinat del president John Fitzgerald Kennedy. El fet, doncs, és que Julian Assange, si el seu recurs d’immunitat no prospera, té mala peça al teler.

En aquests gairebé quinze anys de persecució, l’australià Julian Assange ha empitjorat el seu estat de salut mental, ha rebut el suport de multitud d’organitzacions internacionals, ha estat guardonat amb diversos premis internacionals, ha establert una relació amb qui ha estat la seva advocada, Stella Moris o Stella Assange, amb la qual ha tingut dos fills, nascuts en ple confinament a l’ambaixada de l’Equador, i ha posat sobre la taula la feblesa de la informació d’investigació i la crisi que aquest gènere ha patit en mans dels poders econòmics que condicionen la llibertat d’expressió.

L’obra documental que l’actriu i cineasta Mireia Ros ha dirigit finalment al Teatre Gaudí Barcelona —s’havia d’haver estrenat a la Sala Versus Glòries, on es va cancel·lar— és una adaptació que el mateix intèrpret protagonista, Joan Frank Charansonnet, ha fet del guió original dels autors madrilenys Víctor Manuel Díaz Conejo i Virginia Fernández Ruiz.

En vuitanta minuts, amb suport audiovisual d’imatges relacionades amb el cas Assange —que el quadrilàter de la sala del TGB permet a dues bandes per a millor visibilitat de tots els espectadors— la peça fa un recorregut cronològic, des de l’arribada de Julian Assange a l’ambaixada de l’Equador de Londres, on demana asil, fins a la incertesa del moment més recent.

Entremig, un personatge de ficció, un diplomàtic de l’ambaixada equatoriana (l’actor Eduard Alejandre), permet transmetre la situació d’Assange en relació a la reacció del carrer i la de la pròpia ambaixada. També, amb una mirada més humana, la presència de l’advocada Stella Moris (amb l’actriu Elena Codó) evoluciona des del seu estricte paper professional de defensora d’Asange a la consolidació de l’enamorament i la relació sentimental amb ell.

L’actor Joan Frank Charansonnet té la major part del discurs. I també la caracterització en el personatge que ha de passar des del seu primer moment, encara esperançat de sortir-se’n el 2010, fins a la caiguda en el seu estat més alterat i de frustració per la traïció del nou govern equatorià i la pressió dels Estats Units sobre la seva extradició.

El que podria haver estat un soliloqui es converteix en una posada en escena dinàmica —hi ha l’ambientació de l’interior de l’ambaixada amb una taula de despatx, un catre i una cadira de braços—, una posada en escena dramatitzada, amb diferents caracteritzacions del personatge protagonista, sense defugir la mínima i imprescindible informació documental, a través del muntatge audiovisual, algunes imatges del qual mostren, esclar, l’Assange real i, sobretot, el vídeo més impactant i més recent, quan l’activista va ser desallotjat a braços de la policia anglesa de l’ambaixada equatoriana fins a la presó actual de Belmarsh.

Una obra oportuna, pel que té d’actualitat; atrevida, pel que representa de denúncia; i arriscada —com el risc que comporta la informació— pel que treu a la llum; amb una aire d’influència cinematogràfica, tenint com té la direcció de la cineasta Mireia Ros. Una proposta que, malgrat basar-se en una de les vergonyes contemporànies internacionals prou coneguda, no deixa de burxar en la consciència dels espectadors i els encén els ànims finals cridant entre aplaudiments «Free Assange!, free Assange!». El malmès poder de la informació troba així el seu relleu en el poder del teatre. (…)