Valenta la proposta de La Danesa. Perquè agafar un llibre de culte com Assaig sobre la lucidesa i pretendre fer una dramaturgia és molt complicat. Troben un fil en el narrador/personatge que fa avançar la trama quasi explicant-la al públic i representant-se-la entre els actors. El conte té, avui, un enemic molt gran: La voluntat del poble de deixar els patits polítics (vells i nous) en escac, remet molt a sitacions polítiques a Catalunya, amb un comportament del legislatiu, l’executiu i el judicial sovint, perplex. En aquets joc, la revolució dels somriures que imagina Saramago s’ha produït a bastament (amb es seves conseqüents decepcions i retorns a la il·lusió utòpica en què tot és possible).

La posada en escena juga amb el terra que va convertint en una pissarra de símbols, en certa manera a El curiós incident del gos a mitjanit, amb un resultat igualment atractiu. En l’estrena, encara es percebia que falta un cert rodatge en la dicció de les rèpliques i, puntualment, en les solucions en l’escenografia, ben buida. Es tracta d’un treball molt honest, fet amb ganes de ser vistós escènicament i de connectar amb un públic que, practicament envolta els personatges. Unes volntats molt lloables i que aniran consolidant-se en les properes funcions.

El comportament de l’alcalde honest i de la dona que veia i el gos, en realitat, tenen molt de personatges brechtians que, des d’una distància de la faula, exemplifiquen un comportament ben humà i compromès amb el poble. Els personatges de Saramago serien cosins dels d’El cercle de guix caucasià o de La bona persona del Sezuan, per citar dos exemples. De fet, Òscar Intente (actor d’aquesta proposta) ja exemplifica el dramaturg alemany a Aula Brecht, resseguint el mestratge de Feliu Fomosa. Treball,a partir de la vlada de Saramago, fet i refet amb ofici.