Pablo Rosal (Barcelona, 1983) és un d’aquests creadors multidisciplinars que es podrien qualificar d’home-orquestra. Poeta, dramaturg, actor, director i, en una certa etapa, també professor d’institut, format en Humanitats i en Direcció i Dramatúrgia a l’Institut del Teatre, ha col·laborat amb Agrupación Señor Serrano (que ja vol dir alguna cosa) i fins i tot s’ha llençat a la piscina cinematogràfica amb una pel·lícula produïda, pensada i cuinada per ell mateix que va visitar diferents festivals internacionals.

Fa deu anys, Pablo Rosal ja va estrenar a la Sala Beckett «Monsieur Apeine quiere hacer amigos (Balada conversacional)» i en els últims quatre anys, resident a Madrid, ha participat en espectacles de companyies tan poc sospitoses de no tenir èxit com Teatro del Barrio i el Teatro de la Abadía.

La seva col·laboració amb Ferran Dordal i Lalueza, que ara li dirigeix aquest relat unipersonal «Asesinato de un fotógrafo» a la Sala Beckett, és habitual i l’espectacle demostra la capacitat que té Pablo Rosal per involucrar en un projecte com aquest diferents disciplines com és el cas de la fotografia, segon protagonista del muntatge i que ha dirigit Maria Alejandre.

«Asesinato de un fotógrafo» és un relat de gènere negre que Pablo Rosal desenvolupa amb un aire poètic i que el converteix en un detectiu emblemàtic d’època, caracteritzat senzillament amb quatre peces de vestuari que van de menys a més, és a dir, que al cap de vuitanta minuts, després d’aparèixer amb camisa i cos de tirants i després de fer un primer número onomatopeicomusical, va complementant la fisonomia amb l’americana, la gavardina, el barret i un passi final de silueta d’ombra.

Tot el muntatge que protagonitza Pablo Rosal en solitari s’empara en el gènere negre, en un registre d’entre cinematogràfic i literari, però sense projecció de pel·lícula sinó amb projecció de fotogrames amb un considerable catàleg de fotografies que fan un recorregut per diferents indrets, alguns coneguts i d’altres no tan coneguts, de la ciutat de Barcelona: cruïlles, carrerons, places, edificis, parcs… principalment tots d’ambientació nocturna, de to ocre, fins a les imatges de l’interior on presumptament s’ha comès el crim del fotògraf en qüestió, a l’habitació número 112 d’un hotelet de tercer ordre.

Progressivament el relat involucra en l’assassinat tota una sèrie de sospitosos relacionats amb la víctima —al més pur estil clàssic de Patricia Highsmith o Georges Simenon— dels quals va extraient els motius que el podrien haver portat a cometre el crim. La trama es relaciona sempre amb les imatges que es projecten en un teló al fons de l’escenari —en aquest cas l’escenari volgudament rònec de la Sala de Dalt de La Beckett— i juguen amb les contradiccions i l’ambiguitat de cadascun dels testimonis i les seves coartades.

Pablo Rosal té el do de convertir el que seria un monòleg —o una lectura dramatitzada, si es vol— en una interpretació viva que enganxa la curiositat i la intriga dels espectadors, sempre disposats a fer de “voyeurs” del que passa al seu voltant com una de les flaques de l’ésser humà: anar més enllà del que la realitat mostra, especular amb el misteri, pronosticar un desenllaç i topar amb la sorpresa final que, fins i tot amb el gènere negre, la poesia pot convertir en lírica tot un aparent apunyalament. (…)