Sovint, sap greu llevar-se perquè s’ha d’abandonar un somni. El concurs de projectes musicals Riiiing va aconseguir l’estrany objectiu de despertar d’un somni perquè esdevinguessin realitat. Fins a quatre projectes d’aquesta convocatòria han arribat a la cartellera professional. A més de Batec, Em dic Josep i Ànima, al Grec es va estrenar Artemis, que ara torna al Condal. És un musical cuinat per a una sola persona: autora, compositora i , ara, també actua interpretant una mitja dotzena de personatges. Un exercici desenfadat de comèdia musical que troba algunes ombres sobre la relació difícil entre mare i filla adolescent que ha canviat d’institut.

Mireia Morera fa de la mancança, virtut. Una simple llitera (més aviat, una bastida reconvertida en llit elevat) és la base d’un espai escènic que va desdoblant-se, a mesura que avança la història. Ella sempre juga a actuar, com ho faria una nena a la seva habitació imaginant l’arribada a la lluna. Més o menys com canten els Amics de les Arts a Monsieur Cousteau, vaja. Sí que és cert que Morera ha comptat amb la direcció de Pol Sanuy, imprescindibble per certificar que el relat fragmentat i amb múltiples veus per a una sola intèrpret era prou entenedor.

De fons, latent, hi ha un cúmul d’estigmes socials i mentals. La informació va servint-se en petites dosis per mantenir l’atenció d’un públic que riu pel parlar amb sesseig per culpa dels bràquets, amb so sorround quan apareix l’estimada Marilyn o a una velocitat de voler atrapar la vida de la protagonista: la Diana. Encara hi ha veus per a la mare (amb so walkie-talkie, el canal de comunicació per poder accedir a una habitació refugi de la filla (amb un incipient exercici d’Hikikomori) i per al professor de cinemaAquesta és l’unica veu masculina present, amant de Tarantino i propi del món primari més “masculino”. I el pare? És el gran absent. ës com la lluna que sempre es vol abastar, però que no es troba la manera, el protaogn ista que marxa a l’Apolo XIII i no tornarà. El musical, fet segurament sense cap ànsia pedagògica, té moltes eines interessants per a abordar el circuit dels instituts, paral·lelament al del cartell convencional. Si hi ha temps al boca-orella pot acabar sent un petit fenomen de dimarts al Condal com el precedent d’Una llum tímida. Aquest Artemis certifica un somni, alhora que desfà un fantasma, un malson: el pare desaparegut que, fins llavors, sempre ha comptat amb una estima generosa i l mare que ha pattit totes les queixes i que per fi, se li atorgarà el paper de la responsable de quedar-se a casa i donar ales per a la filla.