Hi havia una vegada tres Reis d’Orient i el dilema era escollir quin rei triaves. A uns els agradava el blanc, a altres els agradava el ros, i a altres els agradava el negre. Però, blanc, ros o negre, tots acabaven portant el regal que demanaves… o un de consolació.

Amb aquesta nova versió catalana de l’obra «Art», de la novel·lista i dramaturga Yasmina Reza (París, 1959), que ha adaptat el dramaturg Jordi Galceran —les anteriors versions vistes aquí de Josep Maria Flotats i Ricardo Darín van ser en espanyol i una tercera en català, d’Albena Teatre— passa un dilema semblant com amb el de la tria dels tres Reis. ¿Amb quin dels tres actors et quedes, dels tres protagonistes…? ¿Amb Lluís Villanueva, el dermatòleg amant de l’art que acaba de comprar el famós quadre que protagonitza l’obra de Yasmina Reza? ¿Amb Francesc Orella, l’amic emmurriat i presumptament de pensament clàssic o conservador que no entén que s’hagin pagat 200.000 euros per una tela en blanc? ¿O amb Pere Arquillué, el més bon jan dels tres amics i el que es troba en el conflicte de donar la raó a l’un o a l’altre en un moment d’incertesa en la seva vida, a més, que ha deixat la feina del tèxtil per passar-se a la papereria i que està preparant el seu casament? (…)

Però l’autèntica pistonada del muntatge són, esclar, els tres intèrprets. Possiblement «Art» és una d’aquelles obres que requereix tres actors de pes que estiguin a l’alçada del repte que l’obra els planteja. Sense aquelles expressions de primer pla, sense aquells silencis per reprendre el tema, sense aquelles pujades i baixades de to que enverinen una amistat trenada durant anys, «Art» correria el perill de caure en simple academicisme i pervertiria la intenció amagada de l’obra: convertir en comèdia una reflexió sobre el concepte de la creació artística que la humanitat té en cada moment de la seva vida.

El dramaturg Jordi Galceran s’ha fet seva l’obra de Yasmina Reza. S’hi parla d’una tal Galeria Maragall (i un no pot estar-se de pensar en el carrer Petritxol), hi ha un psicòleg absent que es diu Garrigosa (picada d’ullet pel que fa al cognom), es fa referència al monolit de mossèn Cinto Verdaguer al Passeig de Sant Joan (¿és art?) i s’invoca el saber artístic de Palau i Fabre (picassià fins al moll de l’os). Més de casa, doncs, impossible. Però, a més, es fa amb una traducció afinadíssima i, des de la correcció i el llenguatge corrent, capaç de captivar l’oïda sense caure en concessions gratuïtes. Resulta que sí, que es pot tenir una discussió d’alt voltatge entre tres amics a l’escenari sense que perdi intensitat i sense haver de dir obligatòriament ni “tio”, ni “gilipollas”, ni “bueno”, ni “en serio”. Una lliçó dramàtica per a generacions que vénen al darrere. (…)

I l’actor Pere Arquillué —també mediatitzat actualment pel seu personatge televisiu de «La Riera»— és qui més es transforma interpretativament en l’amic que fa de cornut i qui paga el beure de la discussió i qui més sorprendrà aquells espectadors que n’esperin una rèplica televisiva. Arquillué crea un personatge nou als que té costumats els espectadors, un personatge a qui no li caldria parlar gaire per expressar el que pensa i no diu. I també un personatge que provoca el primer esclat espontani de tots els espectadors del teatre —aproximadament al minut quaranta de la representació— amb el seu, no pas breu, monòleg, sense punts i comes, ni una!, i sense respir, mentre relata el conflicte personal que viu amb la parella i les seves consogres, arran de la boda que s’acosta… fins a caure rendit al sofà. És, si es vol, el “pinyol” —un “pinyol” d’alta volada— de l’obra «Art» que Yasmina Reza serveix amb safata per a actors tot terreny com Pere Arquillué.