Armour. Arno Ferrera & Gilles Polet

Arno Ferrera & Gilles Polet van mostrar una peça entre la baralla desesperada entre dos gladiadors romans i el contacte queer. Va ser un treball molt expressiu i revelador a la plaça de braus d'Olot (Cuir, 2022). Ara, han fet una nova versió incorporant un tercer personatge a aquesta lluita grecoromana al límit. El trio també obra la relació sexual fins a dur-la a extrems insòlitament divertits (suspensió de cossos des de membres fràgils i sempre reservats) però que queda com un simple divertimento gratuït. L'equilibri es trenca per culpa d'un quadre un punt exhibicionista, que no afegeix una capa de lectura dramatúrgica sinó que l'envernissa innecessàriament. Més enllà de la mirada moralista (que potser algú podria considerar), la baralla perd el centre estable del muntatge anterior. Sense qüestionar la llibertat i pràctica sexual i el seu joc que pot arribar a ser quasi grotesc, sí que se'n ressent la reivindicació a poder estimar i sentir-se atrets en les condicions més extremes. És evident que hi ha un desgast físic notable els tres intèrprets, que s'ha depurat el quadre en un hexàgon a tall de ring olímpic. Hi ha patacades espectaculars i postals que més d'un guardarà a la retina per sorprenents i, fins i tot, còmiques. La lluita en la dansa sovint declina cap a l'humor com fan Los Moñekos a Amortal Combat o We-ding! o Sol Picó en el seu espectacle festiu per celebrar 30 anys de carrera (El combat del segle. Qui és capaç de derrotar Sol Picó?). Però en aquesta paròdia, hi ha un motiu que navega al costat de la marea desproporcioonada. No fer-ho, perdre la brúixola és perillós. L'armadura és com la xapa dels cotxes esportius. Hi ha un luxe aparatós, però es perd el sentit d'aquell Cuir, tant íntim, desolador i bestial.