Marc Artigau va  signar una intrigant aventura a “Mosquit petit”. Ara, canvia, totalment, la truita. Abandona la seva vena pinteriana i experimenta en la vessant més poètica. Proposa una obra que és conte, són monòlegs i és un quadre de penombres. Si els arbres haurien de ser els elements catàrtics que arrelen a la societat, ells mateixos es muten en heures que ofega, tapa, amaga, s’ensorra endins. És una peça estranya, ambigua, que deixa l’espectador empantenegat de trames i de possibles relectures. Les escenes guarden un ordre cronològic? Què passaria si es variessin d’ordre? Pere Calders hagués pogut escriure el cas de l’home que, incomprensiblement, es torna invisible (de fet, Loscorderos.sc ja feien un enigmàtic viatge similar, en clau de teatre físic a “El hombre visible”). Però la foscor, la fatalitat beu del fel d’Edgar Allan Poe o d’un Kafka que transforma els protagonistes en escarabats.