Una història
preciosa. Dura, tendra, nostàlgica, romàntica. I, el que de veritat fascina, real. L’autora la
va descobrir, tal com explica l’obra, en les memòries de la seva àvia. Gisela
Saló, estudiant de l’Institut del Teatre de
Barcelona, amb un
equip d’actors molt joves (i amb la impecable presència de la veterana Jesusa
Andany, en el paper
actual de la protagonista), l’ha teatralitzat en una representació àgil i
valenta (és un risc, trobo, ficar-se en una història de la Guerra Civil).

La Teresa és una noia de poble
que s’enamora del Ramon, un noi de poble, abans de la guerra. Quan el jove s’allista al bàndol republicà,
se separaran i no es tornaran a veure fins molts anys després, quan ell, des de l’exili, la
visitarà per sorpresa. Trobarà una Teresa casadai, aparentment, submisa, amb un repel·lent triomfador home de negocis, evidentment, dels que van guanyar la guerra. De
l’encontre furtiu, naixerà
una nena…

Amb pocs
elements al damunt de l’escenari, l’acció transcorrerà entre el poble, la
Barcelona de la posguerra i, en un racó, la casa de la Teresa en l’actualitat. N’hi ha prou. El pas del temps es resol amb agilitat, amb salts i amb desfilades dels actors rere una cortina que fa d’una mena de màquina del temps i de racó de la memòria.

L’àvia cascarràbies és un contrapunt
tendre a l’obra i li dóna una
certa homogeneïtat. Els canvis en la personalitat de la Teresa, marcats
per una vida duríssima en la qual el pitjor moment, possiblement, sigui quan es lliura a la comoditat d’una vida decent i pròspera, defineixen un temps passat (i present) que ha marcat més d’una generació. Potser sobren tòpics en la història (el discurs polític del Pere abans de marxar al front, les referències a vida quotidiana
franquista o l’amic policia del marit de la Teresa…) i el desenllaç el
trobo poc cuinat mentre que altres escenes potser s’han estirat massa. Però la història
funciona, atrapa i ens fa passar una estona agradable.