És
una felicitat, i hauria de ser motiu de reconeixement continuat entre
els afeccionats, contemplar la bona salut de la companyia IT Dansa de
l’Institut del Teatre amb Catherine Allard, directora i ànima del
projecte. També ho és la diversitat de repertori que, com a part de
la formació d’aquests joves ballarins, es completa amb
col·laboracions com aquesta que ens ocupa: la coreografia d’Ina
Cristel Johannessen, de qui hem vist també al Festival Grec “The
Guest”. Amb el seu grup a Noruega treballa una dansa molt
física, propera al contact, amb frases de moviment bàsicament
corals, tot i que sense oblidar els fragments individuals o de duo
passionals i amb un fort accent en el conflicte entre cossos. Per
això s’esperava amb interès aquesta intervenció seva en una
proposta que volia capgirar la idea que des del món clàssic se’ns
ha transmès del mite d’Aquil·les, l’invencible.

Encara
sobre la companyia de dansa: on van aquestes noies i nois després?
Ens ho preguntàvem amb una important programadora del país a la
sortida de l’espectacle. La resposta la sabem, però aquí aprofitem
per a assenyalar de nou que ens cal tenir les condicions necessàries
perquè aquest talent no se’ns escapi.

Respecte
a la funció, el pitjor que pot passar en una proposta que barreja
diversos llenguatges és començar a diseccionar-los. Notable el
ball, interessant la coreografia, irregular el dibuix general;
excel·lents els actors, acceptable l’escenografia, impossible el
text. I aquí és on havíem d’arribar. Que els herois dels antics
grecs, als nostres ulls, pugui semblar que tenen interessos ocults,
és cosa pròpia dels temps en què vivim sempre malfiant com anem
dels actes. Que la reescriptura d’una història, i més si és per
canviar-la de significat és un acte de llibertat, també és una
experiència que hem tingut en el teatre i que pot resultar brillant.
Però, i em disculpareu, transformar alguns dels personatges
d’aquella història -com és el cas de Prometeu i no és l’únic-
pràcticament en un descerebrat és una maniobra que més aviat fa
tota la pinta de lectura ràpida, sense esma i superficial d’un dels elements (mite, llegenda, conte… és igual) cabdals de la cultura
occidental.

Així
que em quedo amb l’IT Dansa.