Aquí

La companyia Llum de Fideu ha estrenat el seu segon espectacle a Fira Tàrrega: Aquí juga a imaginar tot allò que han vist els murs d’un casalot de la plaça dels Àlbers per, tot seguit, remuntar-se en el temps fins a l’explosió del big-bang. Com Eléctrico28 a The place (situant-ho a l'ermita de Sant Eloi)o aquell primer muntatge d'Íntims produccions (El lloc). Aquí fa un tall transversal a la erra, com si fos una excavació arqueològica, com si fos la descoberta del protagonista de La màquina del temps. La companyia de Sfumato (2021) fa un pas més afegint-hi un relat tant íntim com universal i convidant al rodatge d’un film per, al cap de dues hores, poder veure la pel·lícula amb els últims plans rodats. Ja tenen prevista versió en francès i en anglès per a l’any vinent. Llum de fideu planteja una acció contínua, d'intervenció del públic com a extra en el rodatge i que anirà emergint personatges miseriosos, a través de les màscares: Hi ha la veïna de sempre, hi ha el cérvol de quan allò devia ser un bosc. I hi ha un veí malcarat que no ha tingut evolució, com si fos una baula perduda de la civilització. Les situacions més quotidianes, divertides, espontànies (amb la incorporació del públic) contrasta amb la poètica coreografiada dels éssers onírics. El mèrit de la companyia és que aconsegueix avançar el rodatge, i la trama a partir de només tres intèrprets que es desdoblen i s'intercanvien rols: Alhora que s'explica poèticament la tesi del noespai, es roden unes escenes. La segona part no és gens circumstancial. Té tant de pes, o més que la part compatida. El film ensenya la part interior de l'edifici, els motius i la profunditat dels personatges. Es percep allò que miren, que pensen, que senten. Abans era narrat, ara és viscut. Per una altra banda. El film no és pla perquè, novament de les seves ombres emergeixen les màscares i juguen a efectes preciosos com pot ser el de treure el llençol dels mobles a la vegada que s'estira la pantalla on es projecta el film. O l'aparició d'una flor que recorda aquella tesi de Mala herba sempre creix, de Pagans. La interacció, entre el film i la representació, dota de tridimensionalitat a la imatge, aprofundeix en capes de lectura i d'emocions. Recorda el treball Raimon Molins en muntatges com Érem tres germanes.  O, de fet, el de Christian Jatahy que també integra la retransmissió de plans inesperats de l'escena. A I si elles marxessin a Moscou, Jatahy presentava el doble format alhora (es podria triar un costat o l'altre), un resultat que Llum de fideu planteja en un temps diferent. El cérvol d’Aquí (la paraula no desfà l’encanteri de les imatges oníriques a còpia de màscares i una gran dosi de sensibilitat del seu primer muntatge) busca el bosc original que havia estat la plaça dels Àlbers com els protagonistes d’Emboscadura són dos arbres que tenen un pla que recomanen en un míting delirant: plantar-se. També a Aquí es fa un darrer pas al futur en la pel·lícula i s’imaginen que han de marxar del seu aquí. Però potser, en comptes de córrer per anar a les brases escapant del foc, hi ha qui decidirà quedar-se, no voler renunciar a res. Prioritzar l’espai i, en tot cas, posar en risc la darrera part del temps personal, per cedir el testimoni als del futur.

Poques companyies generen tanta expectativa en la creació del seu segon espectacle. Després de guanyar-se el públic amb Sfumato, Llum de Fideu va ser seleccionada en la convocatòria de Suport a la creació de FiraTàrrega 2025, any en què haurien d’haver estrenat. Finalment, però, van veure que no podien crear a correcuita i van posposar la fita. Un any després, deixen constància que l’espera ha valgut la pena, presentant el caramel·let més bonic i emotiu de la fira d’enguany. Visca la creació a foc lent i ben cuidada i visca les estructures flexibles que la permeten. Aquí es planteja en dues parts arriscades: el rodatge d'una pel·lícula i la seva posterior projecció. El títol ens convida a un viatge en el temps centrat en l'espai on es representa, des de l'origen del món fa milions d'anys fins a un futur incert encara per imaginar. Amb la poesia visual i la delicadesa que ja ensenyaven a la seva òpera prima, la companyia creix i troba el punt just de poesia, ficció, treball de camp i participació del públic. Amb tres únics intèrprets, representen a les veïnes i les seves històries, però també un cérvol que viatja, un peix que canta, una flor que balla o un dinosaure que intenta sobreviure. Si la primera part ens convida a imaginar aquest món poètic en què passat i present es troben, la segona actua com a cirereta del pastís amb un viatge que continua i una espurna d'esperança. Cada detall de la proposta està minuciosament treballat. Les transicions, que per exemple permeten traspassar amb fluïdesa des del plor per un adeu fins als oceans de la Terra primitiva. El protagonisme del so (Marc Naya) com a element fonamental en la dramatúrgia. Les suggeridores màscares i titelles (Martí Doy i Llum de Fideu), que es consoliden com a segell de la companyia. La interrelació entre audiovisual (Nina Solà Carbonell i Erol Ileri) i escena, perfectament compenetrades. El vestuari, amb una barreja de realisme històric i poesia. La incorporació de l’humor. La calidesa d’Ana Claramonte. La veu dolça de Lia Ibañez. El treball de cos de Marc Guillén. Tot suma en una proposta pràcticament rodona -algun text massa llarg, algun fals final- que captiva i atrapa amb alegria, sorpresa i alguna llagrimeta.