Aquí sobra uno

El món de l’acrobàcia té tendència al triangle. M’explico: dos portadors masculins, una acròbata femenina. Un clàssic per a executar alguns dels exercicis més habituals de la matèria. A l’hora de vestir els números amb una història, no és gens estrany doncs que es recorri al triangle amorós, que ha donat i dóna tan de sí en literatura, cinema, sèries de televisió i, també a la vida mateixa.  L’espectacle “Aquí sobra uno” utilitza aquest recurs per aquesta proposta de mà a mà que pretén fer passar una bona estona a base d’humor, i de ben segur pot omplir places. A mi, però, no em va arrencar ni la més mínima rialla. Els dos portants (diguem-ne el guapo i el tímid, o el fornit i l’esprimatxat) es disputen la guapa acròbata que evidentment és presentada com a dona trofeu. Una dona que, a més, també es dibuixa com un arquetipus, la d’aquella femella que juga amb tots dos fent-los anar de corcoll sense decidir-se per ningú. Per si aquest número fos massa simple, es desperta l’atracció masculina, i un d’ells es posarà una floreta al cap perquè el distingim clarament. Francament, més que clàssic antic, per no parlar de quins valors finalment acaba transmetent. L’únic element que trenca amb aquest suposat humor és l’entrada inesperada del regidor de l’espectacle, que en realitat és també un actor,  i que el que vol és ser artista i cantar desestabilitzant i trencant el transcurs de l’obra. Tot i aquest gir engrescador i que té alguna escena divertida, en conjunt “Aquí sobra uno” ens va resultar un espectacle francament decebedor. 

És un espectacle que té molt clar quins són els objectius que pretén complir: Entretenir i divertir el públic més ampli possible amb un treball de mà a mà. Efectivament, la peripècia entre els dos portants (l'un ingenu, l'altre, fatxenda) per aconseguir l'amor de l'àgil és distreta i ben entenedora. D'un eficaç traç gros. Per una altra banda, l'aparició del quart personatge (amb el que el títol de la peça cobra un interès ambigu: perquè no se sap si sobra aquest quart o bé un dels dos portants que pretenen galantejar la noia de la companyia) explota la comicitat més espontània. És un circ fàcil en quant a dramatúrgia i de plantejament molt primari. Però atrapa un ventall d'espectador ben ampli, certament. El seu objectiu no és tan convèncer a grans jurats, com als ciutadans més profans del circ. Un recurs ben legítim que s'explota sovint gràcies a les patacades dels trapezis còmics. Aquí, les caigudes són de molt més a prop; no calen matalassos. De producció i instal·lació pràctica.