Diuen que els fantasmes poden traspassar les parets sense immutar-se. Que no els calen les portes obertes per escapar-se. Las Huecas reben el públic guarnides amb un llençol amb dos forats pels ulls i una goma que els fixa el coll. Esperant i fent-se el ronso. Caminant ben lentament, com per fer-se transcendents i provocant, assegudes, ensenyant la sola de la sabata tot aixecant una cama. Són com aquell esperit que va fer furor de logo al Sònar, fa una pila d’anys. Elles se senten amb la llibertat absoluta, amb la batuta de fer virar el vaixell cap on els hi ve de gust. I per això, fan el viatge enrere: De l’esperit al cos que acaba de cedir l’últim sospir. I tot seguit a cos que celebra la vida,com un ball sense complexes… És un relat amb ombres d’interpretació, entre les performers i la màscara del personatge.

Cada quadre és un contrast. I el saben defensar amb bon treball formal i alhora amb unes ganes de trencar amb convencions socials i artístiques. Si en l’escena de la tanatopràxia (maquillar un cos perquè tingui una presència calmada en les hores de vetlla) es busca la connexió amb les persones estimades que ja han traspassat, en el quadre final hi ha una reflexió més cruel sobre com no es vol morir. El ritme torna a ser lent i al costat d’un relat que va desgranant-se amb intenció però sense projecció (captivant pel que diu més que pel com ho diu) es construeix una instal·lació del que podria ser un cementiri. O un cos enterrat fora de lloc sagrat. I la imatge trasllada a la crueltat de 2666 que va adaptar Rigola de la novel·la de Bolaño, o als retalls que Agnes Mateus projecta com a vídeos de transició a Rebota, rebota y en tu cara explota. És un quadre agònic com el que els follets d’Intims Produccions plasmen a Èter brota. O com aquella instal·lació aclaparadora i calmosa de Conde de torrefiel a La Plaza.

Las Huecas té l’aire de desinhibició de companyies com José y sus hermanas (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, Arma de construcción masiva, Explore el jardín de los Cárpatos). La forma i la llibertat regnen en una companyia que té moltes coses a dir. I que farem bé de parar-hi l’orella. De moment, aquest espectacle es veurà en breu a l’Antic Teatre. Catarsi col·lectiva.