El títol no és la proposta d’un enigmista. «Immersió B N T J R N T». Es tracta del fals anagrama de Benet i Jornet, sense les vocals. La vocalització és a l’esquena de les samarretes de cadascun dels intèrprets. I també en els seus diàlegs. Impecables tots. Al pit, les consonants. Poètic.

El Laboratori Peripècies fa cada temporada una mena de fi de curs amb graduació d’alta volada. Després de cinc temporades, aquest 2022 s’ha dedicat com a homenatge a Josep Maria Benet i Jornet (Barcelona, 1940 – Lleida, 2020) i l’ha coordinat, com és habitual, el dramaturg i escriptor Sergi Belbel —diguem-ho així ara que ja l’ha batejat Sant Jordi!—, al voltant de la figura de qui es considera la baula de connexió entre el teatre clàssic català, sobretot Àngel Guimerà, i també Rusiñol o Pitarra i, ¿per què no?, Josep Maria de Sagarra, entre altres, i la nova dramatúrgia catalana multiplicada amb els anys i que emplenaria a hores d’ara totes les lletres de l’alfabet d’un Qui és Qui teatral.

Els espectadors que han pogut assistir a alguna de les úniques quatre representacions d’«Apunts sobre la bellesa del temps» hauran viscut una d’aquelles experiències úniques. I no diguem res dels que hagin fins i tot optat per assistir a les quatre. Sergi Belbel i l’equip de dramatúrgia han escollit sis peces breus inèdites de Josep Maria Benet i Jornet. I, com en alguna altra ocasió, han distribuït cadascun dels escenaris per diversos espais de la Sala Beckett, des de la sala gran de Baix a una de les aules, la sala de Dalt, el taller, els camerinos o la terrassa interior.

Són peces per a dos o, màxim, tres intèrprets. A excepció de la de conclusió final de la qual parlaré més endavant. Són peces que en algun moment ressonen a altres obres llargues de Benet i Jornet. En una d’elles, «La fageda», s’hi entreveu una influència de «Desig», recuperada precisament aquesta temporada al Teatre Nacional de Catalunya, dirigida per Sílvia Munt.

Però l’agosarament de la proposta és que, en cadascuna de les quatre funcions, no sempre hi han intervingut els mateixos intèrprets i no sempre s’han fet amb el mateix registre dramàtic sinó que s’ha alternat una mirada a vegades realista, a vegades brechtiana, a vegades relativa.

Per als amants de les exclusivitats, diguem que han tingut l’oportunitat de veure el mateix Sergi Belbel, a la peça «Angúnia», com a actor. Sí, com a actor, una faceta que segurament ens transportaria als seus llunyans inicis teatrals universitaris abans que decidís que el seu paper era la dramatúrgia i la direcció. Ell, amb l’actriu i dramaturga Lara Díez Quintanilla i el dramaturg Roc Esquius, obren amb «Angúnia» el recull de peces amb una aguda i lúdica dissecció sobre el món de la dramatúrgia i les relacions personals.

Les peces breus de Benet i Jornet, que corresponen a diferents etapes de la seva escriptura, tenen aires del teatre independent d’entre els independents, a vegades realista americà, a vegades acolorit amb pinzellades de l’absurd, sovint amb influències dels anys seixanta i, en algun altre moment, amb una injecció arran de l’eclosió del teatre de Harold Pinter. Amb aquest panorama aquí, tan avançat al seu temps, ¿a algú li estranya que durant molts anys, tret d’alguna excepció inicial dels anys seixanta, fins almenys a finals dels anys vuitanta i els anys noranta del segle passat, el teatre de Benet i Jornet no fos gaire present en les oracions dels mandarins escènics del moment de la transició?

No hi ha dubte que Benet i Jornet és més que la baula que fa que el teatre català tingui continuïtat. És més que la baula perquè quan cal fer teatre en blanc i negre a la televisió, s’hi posa. I quan cal fer telenovel·la en color a la televisió també s’hi posa. I obre camins que estaven plens de bardisses, sobretot en català. ¿No es mereix una placa —ara que els ha agafat per plaquejar la ciutat amb noms d’escriptors locals i forans— a la casa de la Ronda de Sant Antoni on Benet i Jornet va néixer —no m’estaré de repetir-ho una vegada i una altra, al número 12, per si algú en vol prendre nota—, lloc políticament i cívic ara ple de polèmica —com en una obra costumista de Benet i Jornet— per la destinació final de la famosa llosa de l’antic mercat provisional en procés de reurbanització definitiva?

He deixat el desenllaç del muntatge d’aquests «Apunts sobre la bellesa del temps» per al final. Un peça sorpresa que, si bé els espectadors de les Peripècies estaven avesats a trobar-se amb dos o tres intèrprets en cada espai, aquí els intèrprets es multipliquen com els pans i els peixos en més d’una vintena, fent una immersió plena en l’obra de Benet i Jornet amb una representació sonora, però també coreogràfica, que recorda breus fragments essencials de les seves obres més conegudes i vistes en els últims trenta anys: «Una vella, coneguda olor», «Berenàveu a les fosques», «La desaparició de Wendy», «Revolta de bruixes», «Descripció d’un paisatge», «El manuscrit d’Ali Bei», «Ai, carai», «Desig», «Fugaç», «E.R.», «Testament», «El gos del tinent», «Salamandra», «Soterrani» o «Dues dones que ballen».

Em quedo amb el joc d’enformadors —símbol de «Desig»—, o el teatrí de «La desaparició de Wendy», o les escombres de «Revolta de bruixes» o l’estesa de tebeos de «Dues dones que ballen» que encara recorda una inimitable Anna Lizaran o… tot d’imatges que transporten els espectadors a algunes de les icones que Josep Maria Benet i Jornet ha deixat al llarg dels anys en la memòria teatral d’aquest país, la més prolífica d’entresegles.

La Sala Beckett ha dedicat la temporada a Benet i Jornet. Va començar amb la representació de «Descripció d’un paisatge» i tancarà amb la lectura dramatitzada i semimuntada de l’última obra inèdita de Benet i Jornet, «Estiu ardent, 1947», inacabada, quan l’Alzheimer ja es deixava notar, però tan encaminada en les intencions dramatúrgiques de l’autor que, després d’aquesta fugaç prèvia [20, 21, 22 juny], i a jutjar pel triangle que desvela la seva trama, es perfila com una aposta tan segura com inevitable per formar part d’una pròxima programació.

I, si no, heus aquí un tast d’aquest “Estiu ardent”: «L’any 1947, a la Barcelona grisa i fosca de postguerra, l’Elena, vídua, és l’amistançada de l’Eduard, un home casat, més gran que ella. Conviu amb la seva minyona Caterina, una dona senzilla, i la seva filla Eva, una jove bonica enamorada d’un xicot, en Pere, una mica més gran que ella, que flirteja secretament amb els moviments polítics contraris al règim. Juntes sobreviuen en una ciutat governada per la por i per la misèria. L’aparició de l’Anton, un jove lampista que va a fer reparacions al pis de l’Elena, trasbalsa completament la quotidianitat de les tres dones i aporta una mica de llum i d’esperança al seu futur desolador.»

Com s’entreveu, un retorn a les obres més realistes que retraten un dels mites d’infància i joventut de Benet i Jornet, del barri menestral barceloní on va néixer, de la societat treballadora de la qual procedia, de l’opressió de la Dictadura, de l’exploració d’un passat tan perdut com mitificat que era també una de les seves obsessions i que ja va reflectir en obres anteriors primerenques com «Una vella, coneguda olor», «Quan la ràdio parlava de Franco» o «Berenàveu a les fosques». Així, doncs, la immersió B N T J R N T no hauria de tenir data de caducitat. (…)