LAMiniMAL ha tancat la seva trilogia Fer sonar la flor… sobre la història. Ho fa amb una peça assentada al futur, en una distòpia. Si anteriorment havien tractat la transició espanyola (La supervivencia de las luciérnagas) i una mena d’actualitat (El suïcidi de l’elefant hipotecat) ara intueixen el futur, de
fet, el final de tot plegat. Mantenen, evidentmentment la seva teatralitat partint
de l’exercici ideat per Sanchis Sinisterra i la dramatútgia parteix
de monòlegs individuals explicats en petits grups. Teatre fragmentat i de reppetició, que està exposada a unua estrsanya aleatorietat. El treball implica una concentració dels actors més que notable. En aquesta peça, però, de seguida, la situació s’unifica (en aquest cas, no hi ha canvi de
moviment de l’espectador pràcticament i es pot seguir el fil de la
història). LAMiniMAL proposa molts fi del món, o de la humanitat. Recorda en part aquell Morir a Bagdad ( que repetirien posteriorment dins del programa del Fòrum de les Cultures. 2004) en què una vintena de personatges explicaven des del taüt com van morir en la guerra d’Iraq. Amb les seves petites coses a mig fer. Projectes truncats.

El que compta, a Apocalypse uploaded, és on conflueixen les petites històries anònimes. Les ànimes, ja sense vida, decideixen convidar a què
tothom se sumi a convertir-se en un ens sense forma, ni cos, ni voluntat: en una
mena de cèl·lula mare d’un cos conjunt. És una distòpia portada a
l’extrem, que entreté i imagina una felicitat després de
l’Apocalipsi a partir dels ítems d’avui: les connexions al món
virtual són un material sobre el que la companyia ha construït
aquest nou futur. Hi h una certa voluntat de reconciliar-se amb el
públic i convida a un bri d’esperança,a una mena de tornar a néixer
de la societat. Hi ha una tímida confiança en què no es repetiran
els errors del passat.

Una peça que treballa la música, el
moviment,, la interpretació en petit grup i en conjunt. Molta feina
per a expressar un món que, finalment, apareix complet però sense
que busqui una veritat, que generi empatia amb els espectadors.
Estranya circumstància que repeteix sempre aquesta teatralitat ideada per Sanchis Sinisterra. Quan una acció passa a escena, per increïble que sembli, passa a ser possible en la vida real?