L’apocalipsi ha arribat. Poc s’ho podia pensar l’actor, monologuista, comunicador digital, director, còmic i sobretot provocador, Xavi Castillo (Onda, Plana Baixa, País Valencià, 1967), però criat a Alcoi (Alcoià, País Valencià), que el dia de l’estrena a Barcelona del seu espectacle «Apocalipsi fatxa» una ES-Alert per prevenció de pluges li tallaria el guió a mitja funció amb l’enrenou dels mòbils dels espectadors i convertiria el seu «Apocalipsi fatxa» en un improvisat «ES-Alert fatxa».

Aquest és un nou fenomen que s’afegeix recentment a la ja crònica plaga dels mòbils amb so encès a les platees. Anant com anem cap a un món on depenem cada vegada més de les alertes per qualsevol incidència —ai, que plou, ai, que plou!— aviat el gremi de les sales teatrals i els auditoris de música i tots els escenaris similars hauran d’obligar —ja no es tracta de demanar sinó d’obligar— que tothom apagui el seu mòbil. Només amb el mòbil apagat, les ES-Alertes no sonen i només així els intèrprets no es veurien sorpresos per una allau de sons escandalosos que poden ser fatídics enmig d’un monòleg o una escena compromesa.

Sort que el xou de Xavi Castillo és de to pujat, de decibels potents, d’improvisació espaterrant —presumpta improvisació, esclar— i d’un guió entre estripat, irreverent, còmic a manta i lliure de qualsevol autocensura o correcció política que, durant dues hores —té un mòbil damunt una taula per controlar la durada— fa que ningú se’n pugui desenganxar perquè Xavi Castillo —que les deixa anar de l’alçada d’un campanar— diu allò que molts espectadors voldrien dir i s’ho callen.

En una escenografia d’attrezzo que vol ser una mena de magatzem d’assaig o d’armari dels seus propis vestuaris i utensilis que ha utilitzat en alguns dels anteriors espectacles —és la tercera vegada que fa estada a la Sala Versus Glòries de Barcelona— Xavi Castillo entra en el seu «Apocalipsi fatxa» amb la bota ortopèdica Walker al peu dret per una lesió d’estiu, una crossa que sempre fa més efecte, un tanga vermell que deixa entreveure el seu cuixam pelut i una “chaquetilla” de torero que més endavant completarà amb la “montera” negra.

I és que al País Valencià —terra de governants fatxes en boca de l’actor Xavi Castillo— hi ha actualment una passió pels bous i les curses de bous i els bous embolats i hi ha també una onada d’involucionisme cultural i educatiu que Xavi Castillo no s’està de denunciar amb el seu registre còmic amb noms i cognoms, a més de fer un reconeixement als professionals de l’educació amb una armilla groga amb el rètol a l’esquena dedicat als docents que treballen en precari, cosa que no és exclusiva del País Valencià sinó, com és sabut, també del Principat.

Xavi Castillo toca tots els temes locals i internacionals que han remogut recentment la societat: la pujada del feixisme —que s’ha edulcorat dient-ne simplement “ultradreta”—, l’ascens de l’autoritarisme polític, la pèrdua de llibertats, l’auge de la xenòfòbia, la reculada dels drets adquirits, l’amenaça de la guerra a la cantonada…

Això és el que fa que Xavi Castillo vagi d’una cosa a una altra, com aquell qui no vol la cosa, com si sempre estigués fent una introducció, com si no acabés d’entrar mai en el guió, interactuant amb els espectadors, fent veure que allò del que havia vingut a parlar ho fa a petició de l’auditori, dient moltes veritats i amassant amb la ficció algunes mentides que van camí de ser veritats perquè el món que ens envolta és com el d’aquelles històries on la realitat acaba superant la ficció.

I davant de l’evidència, només l’antídot de l’humor és capaç de vèncer la por com fa Xavi Castillo amb el seu registre de sàtira, aparentment descontrolada, convertit en el bufó que el regne necessita o en la fallera major que encapçala l’odissea —paella i espasa en mà— de l’ocupació de Catalunya per les hosts fatxes valencianes. Tot arribarà. Sort en tenim que, quan arribi, les autoritats competents activaran una ES-Alert i encara podrem fugir cames ajudeu-me.