Jordi Bertran celebra els 40 anys de titellaire a La
Sala Fènix (Riereta, 31) amb una retrospectiva d’alguns dels seus muntatges emblemàtics
(Antologia, Azúcar i Poemes visuals). El cicle es pot veure
de dijous a diumenge fins al 22 d’octubre.

L’artista

Inicialment músic, Jordi Bertran és un dels titellaires
de fil que va aprendre l’ofici entre el ‘Grupo Taller de Marionetas de Pepe
Otal’ i el ‘Col·lectiu d’Animació de Barcelona’. Forma part de
la generació d’artistes que a la segona meitat dels 70 creaven i rodaven
espectacles pels carrers i places de Barcelona, on trobaven un públic que, com
ells, anhelava sortir de la grisor de la dictadura franquista. Aquesta generació
de marionetistes (amb noms com Carles Cañellas ‘Rocamora’, Toni Zafra, Pep Gómez,
Teia Moner, La Fanfarra, Teo Escarpa i Josep Ventura ‘Silvestre’, entre d’altres)
va agafar el relleu generacional de l’austríaca Herta Frankel, que a la dècada
dels 60 havia divulgat l’art de la marioneta als programes infantils de TVE
emesos en directe des dels estudis de Montjuïc. Uns i altres havien rebut,
directament o indirectament, el mestratge de l’investigador, constructor i pedagog
de l’art de la marioneta Harry Vernon Tozer. 

Jordi Bertran és actualment un dels nostres titellaires de fil més veterans
i més internacionals. Artista multipremiat, ha actuat en una cinquantena de
països i en els festivals d’arts escèniques més importants.

L’espectacle

Tot aquest bagatge individual i col·lectiu batega
soterradament en aquesta Antologia, el
cabaret de marionetes que ha obert i tancarà la retrospectiva. Creat ara fa
trenta anys (que també hi bateguen), l’espectacle és en realitat una galeria de
set personatges que, accionats per Bertran com a manipulador-actor, apareixen
puntualment a buscar els seus instants de glòria davant d’un públic generacionalment
transversal, per al qual ja són tan intemporals i perennes els personatges reals
(Louis Armstrong, Pau Casals, Salvador Dalí i Pep Bou) com els inventats (el
pallasso Toti Tipon, el faquir Raixic o l’esquelet innominat que tanca marxosament
aquest singular cabaret ballant al compàs i el fíling dels ACDC. Especialment
admirable per la dificultat de combinar la manipulació de la marioneta amb la
creació de bombolles de sabó és l’aplaudit número del Professor Tornabous, una perfecta
rèplica de la gestualitat, les rutines, les arquitectures i el clima escènic que
Pep Bou aconsegueix en els seus espectacles.