“Totes les famílies felices s’assemblen, però cada família desgraciada ho
és a la seva manera”. Amb aquesta cèlebre frase que ha estat després reproduïda
en infinitat d’ocasions per exemplificar de quina forma s’ajusta a la realitat
, comença Lev Tolstoi la seva admirable novel·la sobre l’Anna Karenina, aquesta
dona que, en iniciar-se el relat tot just després de la frase cèlebre  , arriba a Moscou per tal d’intentar salvar
la situació familiar i el matrimoni del seu germà,  descobert en fragant cas d’infidelitat . I
que, paradoxalment,  trobarà a Moscou
aquella mena d’amor passional i obsessiu contra el qual res no poden ni els
lligams familiars , ni els vincles matrimonials, ni les  convencions socials: l’amor envers el comte
Vronski, s’imposarà amb desesperació tant 
als uns com  als altres.

Però el coreògraf Boris Eifman, en el ballet
inspirat en la novel·la que passeja pel món des de fa més de dotze anys i que
ha acabat convertint-se en el més emblemàtic espectacle de la seva llarga
trajectòria, se  n’oblida voluntàriament dels
problemes conjugals dels parents de l’Anna o de la mateixa mare del comte (
tots elles, personatges amb un alt protagonisme al text de Tolstoi) per
centrar-se en el tens triangle format per l’Anna i els dos homes de la seva
vida: aquest marit que la vol retenir a qualsevol preu , i aquest amant que ha
trencat tots els seus esquemes . Fora del triangle, només resta  la presència d’un  fill que l’Anna  pot arribar a perdre arrossegada per la passió
; només aquest nen la pot fer dubtar per moments, encara que finalment, l’amor
per Vronski s’acabi imposant a tot.

Eifman insisteix en afirmar que la seva versió
, vol ser per damunt de tot una introspecció psicològica en la qual la dansa fa
d’instrument per penetrar en la ment de l’Anna. I inicia la seva proposta amb
una imatge carregada de simbolisme que avança el tràgic final del personatge i
, efectivament, ens situa ja d’entrada dins del seu dilema vital: l’Anna se’ns
presenta ballant al bell mig del cercle format per les vies d’un tren de
joguina. En aquest primera imatge se’ns fa ja present , doncs, l’encerclament
en el qual es veurà ficada l’Anna, la pèrdua del fill absent, i la  forma de suïcidi que triarà quan l’abandó i
la desesperació resultin  insuportables.
De fet, al llarg de la representació ens trobarem un i altre cop amb detalls
coreogràfics que evoquen el mecanisme del tren , fins arribar al magnífic final
( amb un toc inequívocament bejartià; la petjada del mestre Maurice deixa anar
espurnes en diversos fragments corals de la peça, però aquí resulta més visible
que mai) en el qual tot el cos de ball es transforma en màquina de vapor
disposada a recordar-li a l’Anna el seu 
destí sense sortida.

Però abans d’arribar a tan dramàtic final,
Eifman té ocasió de demostrar-nos que tant el seu talent coreogràfic com el seu
olfacte teatral, saben com conjugar elements aparentment dispars per tal d’
impactar l’espectador més reticent. I és que Eifman , tot i proposar-nos
explorar la més íntima  psicologia de
l’Anna i dels seus homes , no renuncia pas per això a transmetre’ns el seu
conflicte utilitzant una narrativa clara que fa comprensible la història fins i
tot per aquelles persones despistades que mai hagin sentit a parlar del
personatge . I tot i donar-li prioritat a la introspecció, no renuncia tampoc a
la força i espectacularitat dels grans moments corals proporcionats pel seu
excel·lent cos de ball. I tot i servir-se’n sovint de les ombres i l’espai nu
pel qual la esplèndida Maria Abashova i els seus no menys esplèndids  companys ens enlluernen amb els seus solos ,
els seus duos i els seus trios ,  no
renuncia al vestuari luxós ( fins i tot, llampant; l’escena del ball de
disfresses podria haver-se escapat d’algun muntatge d’ “El fantasma de l’òpera
“) i a l’escenografia amb un punt de sumptuositat. I tot i deixar palès el seu
domini de la tècnica neoclàssica, no renuncia a introduir un pols contemporani
en el moviment i en la gestualitat que va molt més enllà del simple apunt. No
és estrany que aquesta “Anna Karenina” hagi assolit tan gran popularitat,
malgrat les reticències d’alguns especialistes llepafils : si hi ha una cosa
que ningú li pot negar a Eifman , és la seva capacitat per provocar emocions en
el públic servint-se de tots els recursos al seu abast. I servint-se , esclar,
d’una companyia de ballarins excepcionals, que més enllà de la tècnica, li
posen al drama de la Karenina tota la passió que requereix tan apassionada
heroïna.