Les bones idees de posada en escena (amb el repte ben resolt d’incloure una actriu belga al repartiment) són insuficients per salvar el pes de la novel·la psicològica de Tolstoi. Llegir els passatges de capítols curts persuadeix el lector. Passar dels pensaments a la vivència es fa difícil amb tant circumloqui social. Per adaptar la novel·la i contemporitzar-la hauria estat més oportú fer un salt més al buit reescrivint les desigualtats d’ahir amb les d’avui. Actualitzar no és fer-los moure amb mòbil, sinó que respirin unes preocupacions que avui pessiguen l’ànima. Sí Tolstoi devia commoure la convenció social del Moscou de principis del segle XX, estaria bé que aquesta dialogués amb les contradiccions de l’Europa del segle XXI. Portaceli, com Julio Manrique a La gavina ha parlat de contemporitzar-la i, en tot cas, hi ha posat una pàtina escènica simbòlica amb un tren que sembla que mai pugui dur ningú a un camí diferent (el patriarcat mai descarrila, terrible metàfora).

Tot i això, la peça té elements interessants. El treball de les tres actrius ve amb matisos i evoluciona. Sí Bea Segura admet el paper de la mare conformista (ben lluny de la Nora de Casa de nines) amb Dolly, Ariadna Gil (El dolor, Encara hi ha algú al bosc) brilla amb un personatge un punt capriciós, que sap seduir amb aquella aura de les que saben quan allargar una pausa perquè magnetitzen tot el focus. Gil és la nostra Huppert (Bérénice) catalana, indiscutiblement. De nou, Míriam Moukhles troba sortida en el seu debut al TNC, en un paper entusiasta, que marca un dels vèrtexs del triangle amorós però sobretot en el triangle d’afrontar la felicitat. La plenitud de Kitti és la de Moukhles després de sorprendre la crítica a Nodi i el públic militant de La Perla 29 a Tots ocells.

No hi ha tanta sort amb el paper dels personatges masculins. Si la societat de la Rússia tsarista els donava carta blanca, la dramatúrgia ofereix uns rols massa prims, beneits. Potser la fatxenderia de l’Stiva (Eduard Farelo) aconsegueix conjurar una animeta humana davant de la simplicitat primària d’Akexsei (Jordi Collet) i del derrotisme de Levin (Bernat Quintana). Pel que fa a Vronsky (Borja Espinosa), la seva flama defalleix abans d’acabar el primer acte.

A Les tres germanes totes confien en tornar a Moscou. La infelicitat dels moscovites els fa viatjar com una baldufa a Sant Petersburg i més enllà. La felicitat se’ls escapa, com la puresa de l’amor. La presència de l’actriu Andie Dushime, lluny de ser un impost revolucionari per a signar aquesta gira europea del muntatge, passa a ser la pedra sobre la que hi pivota tot. És estrany expressar la consciència en anglès? En tot cas, un cop assumit el codi, és una solució més valenta i intel·ligent que convertir qualsevol personatge en una dona estrangera integrada al Moscou de torn.

El problema general de la peça és que, tot i un audiovisual suggerent i un moviment de taula (per exemple) que il·lustra el·lipsis temporals (un cert aire d’El llarg dinar de Nadal) la potència de la novel·la segueix massa present. Costa traspassar la quarta paret i compartir els instants de felicitat, de ràbia, de denúncia. I sense trencar aquest vel, la peça aguanta molt bé el to elegant i formal), però li falta esgarrapar, commoure, espantar, xisclar en el salt final tràgic de Karènina.