Sàndal Produccions se’n va d’expedició amb vestit i tendes de camuflatge. Vol investigar les bèsties que corren lliures pel bosc. El conill, el pu-put i el cèrvol indiquen que estan emboscats. L’ovella i el gos (divertidament inoportú) dona la sensació que es mouen ben a prop de les masies.

Els titelles de Josep Sucarrats tenen un aire que recodden als d’Alfred Casas a Canto jo i la muntaya balla, peces llimades de fusta que fan volum i que tenen mínkmes articulacions que li donen ua ànima preciosa. El problema de la peça és que tenen un material molt bo, amb un punt de partida prou ampli per trobar una trama que vagi presentant els objectes. Però la trama és tant prima i poc tensada que es desfà com un terrò.s És clar que la màgia dels titelles captiva la canalla que, com és habitual voldran mirar-se de ben aprop i qui sap si tocar-los. els veuen vius i els magnetitza alhora que els provoca respecte. Animàlia acaba cedint el protagonism als humans i aquests no saben ben bé què fer amb el focus d’atenció. Potser seria bo replantejar que sigui l’aparició de les bèsties les que dominin i provoquin els girs. La manipulació i el moviment és preciós. No casa (niper contrast) amb la poca traça d’aquests exploradors de Coronel Tapioca.