L’espectacle guanyador del 1r torneig “Riiiing, els musicals que truquen a la porta” s’ha endut el premi més gran de tots: obrir la temporada de la sala gran del Teatre Nacional de Catalunya. El TNC les fa darrerament, aquestes coses, de sorprendre amb alguns espectacles programats fins i tot a la companyia en qüestió. Es tracta d’un equip de freaks molt a fons dels musicals que ha volgut apostar amb totes les idees factibles en el muntatge Ànima, sobre una noia de poble dels Estats Units dels anys trenta que persegueix el seu somni de ser animadora de pel·lícules, un món d’homes.

Aquests freaks realment es postulaven per ser el relleu dels musicals en català en un concurs de recent creació i notable èxit mediàtic, i per això s’han assegurat que tocaven totes les tecles i més de les possibles. Per una necessitat visceral d’haver de justificar ser on són, és possible que la companyia hagi forçat i volgut incloure massa cosa. Ens agrada que el teatre musical tingui lloc a tots els circuits, però ara per ara els mitjans i petits formats són més marca de la casa que les grans produccions, que recorden, però borrosament, les avingudes emblemàtiques. Potser les explosions de confeti, els finals de número sistemàticament apoteòsics, la barreja d’elements visuals més clàssics amb experiments creatius amb potencial en l’espai, la mítica escèna còmica bàsica i, especialment, un disseny d’il·luminació que deixa intèrprets mig a fosques puntualment no haguessin calgut en una peça igualment satisfactòria. Però és clar, l’ocasió ho justifica tot; qui no hauria volgut utilitzar-ho tot, fins i tot treure les teranyines del fosso del TNC després de dues dècades en desús? Val a dir, de totes maneres, que la sobredosi de passió per la proposta s’aprecia en positiu en la filigrana i minuciositat, sobretot en les lletres, però també en una composició musical farcida de referències.

En la proposta Ànima hi ha un punt d’idealització quasi cinematogràfica de l’escena nordamericana, però Blanca Bardagil des del text i Gara Roda amb la direcció d’escena s’han assegurat que aquesta idea boja d’uns homes de tirar endavant Ànima s’espolsi la mirada masculina en narrar una història de ficció emmarcada en un context real. Al col·loqui amb Gemma Ruiz ho explicaven, Ànima va de l’animadora Greta Edwards en relació amb la seva feina, la seva germana, la seva amiga emprenedora i la seva superior còmplice, en cap cas d’amor, o de personatges de reconegut renom de la història de Hollywood. En aquesta decisió de focus, el discurs dramàtic pateix unes quantes fugues estranyes, però segur que passa molt sovint i no hi prestem atenció, perquè ens sorprèn veure dones protagonistes i hi hem de buscar raons inconscientment. I com a cirereta del pastís, la coneguda i estimada Paula Malia corona l’elenc fent de Greta Edwards, l’animadora. Una càrrega feixuga a l’esquena quan l’statu quo es disposa a vigilar-te amb lupa, però l’acompanyen i la sostenen un equip extens, enèrgic i solvent, que combina joves promeses i grans referents del teatre musical.

En conclusió, obra temporada al colossal teatre públic de la tieta catalana una proposta d’una dona enamorada de la seva feina, sense final feliç, i amb majoria femenina a la fitxa artística. Un homenatge a les renúncies per sobre dels èxits a qualsevol preu. Això, més que cap altra cosa, s’ha de celebrar.