La peça més famosa de Tony Kushner fa vint-i-cinc anys i ho celebrem portant a escena les dues parts del díptic: S’acosta el mil·lenni i Perestroika. Un clàssic contemporani sobre la pesta del segle XX en l’era Reagan, amb direcció de David Selvas.
Atenció, funcions alternes i el dissabte, marató!
Pere Arquillué, Premi d’actor als Premis de la Crítica 2018.
Èpica fins la desmesura i alhora, profundament intimista . Dotada d’una emotivitat sovint aclaparadora i alhora, capaç quan cal de fer us d’un sentit de la comèdia esferidor. Insubstituïble com a crònica d’una època que mai abans o després ha estat millor reflectida a un escenari: l’Amèrica sotmesa a l’eufòria del conservadorisme neoliberal del President Reagan i sacsejada per la irrupció d’una plaga , la SIDA, susceptible de ser utilitzada com a metàfora del càstig diví per les forces conservadores. I alhora, radicalment i lamentablement actual: tant de bo els monstres i les demolidores ideologies que es mouen per ella s’haguessin convertit en cosa del passat. Però no. Narrativament agosarada. I alhora, hereva del millor teatre d’aquell segle XX amb el qual s’acabava tot un mil·leni: serveixin com a mostra les seves cites explícites a mestres de l’escena nord-americana com ara William Inge ( el gos de “Come Back, Little Sheba” que es presenta aquí amb aparença de gat ) o Tennessee Williams ( també la Blanche Dubois d’ “Un tramvia anomenat desig” afirmant allò que sempre ha depès de l’amabilitat dels altres rep el seu petit homenatge); això sense oblidar la petjada de Bertolt Brecht, de la qual ja en parlarem més en davant. Desesperançada , i alhora decidida a apostar per l’esperança. Capaç de captar tot el dolor de la realitat. I alhora capaç de sobrepassar el realisme amb al·lucinacions més o menys farmacològiques: miratges onírics que et fan recórrer els gels antàrtics, abraçar el fantasma de l’amor que t’ha abandonat mentre sona la manciniana melodia de “Moon River”, o visitar un cel habitat per àngels perduts i oblidats per un Déu implacable que busquen amb urgència un nou profeta capaç de renunciar a la vida per tal de conduir-los cap a una nova terra promesa, d’altra banda gens prometedora. Tot això, i encara més, és “Àngels a Amèrica”, l’obra mestra de Tony Kushner per la qual – ho confesso , no sóc neutral- sento una devoció absoluta des del primer cop que el seu text va caure en les meves mans. Una devoció renovada fa poc més d’un any i mig quan vaig tenir ocasió de veure a Londres l’antològic, insuperable muntatge de la monumental peça dirigit per Marianne Elliot: el mateix muntatge interpretat sensacionalment per gent com ara Andrew Garfield, Nathan Lane o Susan Brown que enguany ha arrasat a Broadway y s’ha emportat un munt de premis Tony. I és que al Londres camí del Brexit d’aquesta Theresa May amb ganes ( però poques possibilitats reals) de semblar-se una mica a aquella Margaret Thatcher que compartia regnat conservador amb el col·lega Reagan, i als Estats Units d’aquest Donald Trump capaç de fer que fins i tot Reagan sembli un xic progressista, la rabiosa contemporaneïtat del text es fa encara més aclaparadorament palesa. Cal recordar en aquest sentit que el sinistre advocat Roy Cohn interpretat al Lliure per Pere Arquillué , no és pas cap personatge de ficció: aquest home que mentre abominava de l’homosexualitat i dictava sentencies contra els gais no parava d’anar-se’n al llit amb altres homes i que va ser un dels màxims artífexs de la Caça de Bruixes propulsada pel senador McCarthy, és conegut també per haver-se convertit als anys 70 i 80 en protector i mentor d’un jove tauró del negoci immobiliari anomenat Donald Trump. Barcelona, tenia un deute pendent amb “Àngels a Amèrica”; un deute que una gan ciutat amb ambicions de ser també una gran capital escènica no es podia permetre. Ja sabeu que al seu moment - quan l’estrena als Estats Units i al National de Londres dels primers muntatges del díptic era encara relativament recent, i els mitjans n’anaven encara plens d’articles i reportatges sobre la seva enorme repercussió- Josep Maria Flotats va triar la primera part del text per inaugurar extraoficialment el TNC, amb la intenció de presentar-ne la segona part la temporada següent. I ja sabeu també que Flotats es va convertir ell mateix en un àngel caigut i expulsat del paradís ( o com a mínim, de la direcció del TNC) abans que el segon lliurament pogués fer-se realitat. Però sempre caldrà agrair-li que la seva voluntat de donar a conèixer al públic de casa nostra una obra fonamental que es disputaven totes les grans institucions escèniques del món, s’imposés a les acusacions que va rebre ( algunes, sortides de les boques de molt il·lustres i nostrats fars culturals) per obrir el Nacional amb un text “no nacional”, i per fer-ho a més a més amb una obra la temàtica de la qual podia ferir susceptibilitats entre les autoritats competents del moment. Doncs – i aquesta és sens dubte una gran noticia teatral- finalment Barcelona té l’ocasió de saldar el deute pendent que tenia amb ella mateixa apropant-se d’una vegada al fantàstic díptic de Kushner per contemplar quan ja som de ple ficats en el tercer mil·leni com s’intuia l’arribada del nou mil·leni a a principis dels anys 90, i evocar en temps de Putin el que va significar aquella Perestroika que posava fi a l’era soviètica. Tot, en mans d’un David Selvas que s’ha enfrontat a l’ambiciós repte comptant amb els intèrprets de la jove Kompanyia Lliure ( ara mateix, sacsejada també per altres convulses realitats professionals) i d’alguns notables convidats que no formen part d’ella. Entre ells el ja esmentat Pere Arquillué , que ofereix ( especialment a la primera part del díptic; el muntatge no li permet lluir-se tant quan s’imposen les al·lucinacions i la malaltia amb la “Perestroika”) una notable interpretació - potser la millor del conjunt- del càustic i prepotent Roy Cohn , un personatge que li escau com un guant a les seves qualitats interpretatives. I Selvas ens presenta un muntatge de la majúscula obra de Kushner competent, de visió necessària – ara que tenim l’oportunitat, seria pecat desaprofitar-la- , no exempt de fragments que transmeten de forma acurada la desbordant riquesa del text, i no exempt tampoc d’un grapat d’interpretacions que demostren com s’ha treballat de valent per tal d’explorar les possibilitats que ofereix l’obra. Però alhora, els seus àngels són àngels que volen sovint massa baix, que es perden en artificis sobrants , que se n’en surten eficaçment quan es tracta de provocar un somriure o fins i tot una rialla però tenen serioses dificultats pel que fa a transmetre les emocions a flor de pell que formen part essencial del text. Un text que Selvas i Albert Arribas han sotmès a una reducció tan dràstica com qüestionable, capaç d’afectar en alguns casos la mateixa entitat dels personatges. Aquí tenim com a exemple la mare d’en Joe, interpretada per Vicky Peña. Potser cap altre dels protagonistes de l’obra de Kushner experimenta un canvi tan radical. I la seva evolució, constitueix alhora un punt clau de l’aposta per l’esperança al ben mig de la desesperació que vol transmetre l’autor. Aquí , ni la gran Vicky Peña – un xic escorada aquest cop cap a l’excés – pot evitar que el personatge quedi desdibuixat. Quelcom que inevitablement passa també i encara de forma més accentuada amb el personatge de Belize interpretat per Quim Àvila ( i ara, entrarem en la polèmica ). El cas és que si la mare d’en Joe és el personatge que més canvia al llarg de la representació, el personatge de Belize és molt probablement el que millor transmet la dimensió política de l’obra .Les discussions que manté amb el Louis sobre la manera com el somni Amèrica adopta la forma d’un malson assimilat, i sobre la forma com el racisme es presenta com a component latent de la societat nord-americana que ensenya el nas fins i tot allà on no sembla existir racisme, constitueixen en aquest sentit el gran substrat ideològic de l’obra. I cal tenir en compte que Kushner veu al Louis una mica com el seu propi alter ego ple de febleses; un perfecte representant de l’homosexual “progre” amb un discurs tan ben armat que de vegades no pot percebre ni les pròpies contradiccions. És Belize qui des de la seva marginalitat integrada com a infermer professional i Drag Queen marcat alhora per la negritud de la seva pell, pot encarar-se d’una forma més directe a les trampes amb les que s’emmascara el Sistema, i pot alhora plantejar-li al Louis de quina manera estar parlant sempre de la pròpia culpa, es pot transformar en una forma tranquil·litzadora d’eludir la culpa. I dit això, abordem la polèmica: crec que de cap de les maneres es pot justificar que un personatge definit en gran mesura pel color de la seva pell , perdi el seu color original amb l’excusa que a la Kompanyia no hi han actors negres. Això podria ser justificable a una companyia sense recursos o a un grup d’aficionats. Però no s’ho pot permetre una gran institució escènica com ara el Lliure. Si no tinc en nòmina un actor negre, el tinc que sortir a buscar fora , tal i com he buscat fora a Arquillué , a Peña o a Rabadan. Posar un lletreret de disculpa amb trets alegrement humorístics a l’inici de la funció buscant la complicitat del públic, no em sembla ni de lluny una bona solució. I tornant al personatge, no fa més que desvirtuar encara més la seva presència , ja prou marcada pels retalls, i per l’afegit musical absolutament innecessari que el converteix en clon de Freddy Mercury. Són decisions com aquestes les que minven la força d’un espectacle que malbarata també escenes glorioses a les quals Selvas no li acaba de trobar el punt. Penso per exemple en l’admirable fragment en el qual Roy Cohn li fa cantar una cançó de bressol al fantasma d’Ethel Rosenberg ( una Clàudia Benito un xic massa jove i glamourosa com per apropar-se a la imatge d’aquest altra personatge real), i en l’oració fúnebre, el Kaddish, que arriba tot seguit. Aquest parell d’escenes encadenades, representen amb el seu equilibri entre el dolor i el sarcasme un dels cims absoluts de l’obra; quelcom difícilment perceptible en el to accelerat i accentuadament burlesc amb el qual se’ns presenten aquí. I malgrat l’eficaç espai escènic dissenyat per Max Glaenzel, Selvas es deixar temptar massa sovint per una utilització del vídeo que aquí està lluny de resultar brillant , i que de vegades actua també directament contra la intensitat del text. Com a mostra , només cal veure la desafortunada decisió videogràfica que es pren a l’escena en la qual la Harper ( una Júlia Truyol mancada de direcció a la qual el personatge li ve encara una mica massa gran ) es fica en el somni del Prior, i el Prior ( un encertat Joan Amargós) es fica en l’al·lucinació de la Harper. El vídeo, actua també clarament en contra de la barreja entre amenaça i humor que tan bé funciona en el moment en el qual la mare d’en Joe aterra a un nocturn descampat del Bronx davant la perplexa mirada d’una “homeless” el mutisme de la qual no resulta gens tranquil·litzador : aquí tenim un bon exemple de com la substitució d’aquest personatge per una càmera de vídeo en constant moviment, pot arruïnar l’efecte d’una escena magistralment escrita. Selvas, en canvi, l’encerta a l’hora de visualitzar aquella influència del teatre de Brecht i de les seves teories sobre la necessitat de marcar un distanciament entre l’espectador i el que passa a l’escena que reivindica Kushner. L’autor sempre ha dit que la seva obra s’ha de representar deixant ben a la vista l’artifici, mostrant l’entrellat de l’espai escènic. Fins i tot les escenes en les quals la irrupció del component fantàstic permeten la seva bona dosis d’espectacularitat han d’exhibir la tramoia que ho mou tot, segons les seves indicacions. I en aquest sentit, el muntatge del Lliure compleix amb fidelitat bona part d’aquests preceptes. Quelcom que cal anotar anotar a la balança dels components positius d’un muntatge tan imprescindible com descompensat.
