Històricament, les dones han tingut el paper de muses, d’inspiradeotes de l’amor i la bellesa que pintaven o regalimaven adjectius els artistes mascles. com si no hi hagués espai per a què elles tinguessin veu pròpia. La nit de la història no ha fet més que anar tapant els brots que, des del segle XI-XII han anat deixant rimat personatges com Beatriu de Dia. Si costa rescatar Ausiàs March, Jordi de Sant Jordi o Pere Torroella encara més conèixer quines eren les inquietuds de les dones artistes de la seva època. L’escriptura i l’art només trobaven refugi en l’aristocràcia i en els monestirs. I cap d’aquestes institucions donaven l’espai igualitari que es mereixien les dones. De fet, avui mateix ens descobrim amb molta feina per reconèixer la veu d’alguna artista sense el prejudici de considerar-la quota.

La companyia Q-Ars Teatre formada per Mercè Anglès i Anna Güell es van comminar amb Rafael Duran per fer una musa, al 2007. Aquella mena de trobada literària permetia anar rellegint poemes de dones principalment (també d’algun misògin com el rector de Vallfogona, per donar-li contrast) en una dramatúrgia en què dues dones es troben i s’enamoren (“jo per vos haig de morir”). són entusiastes dels versos del segle XV (el segle d’Or català) amb poetes a redòs de les riques dinasties valencianes, mallorquines i del Principat.

Ara, Q-Ars ha recuperat aquell vestuari fastuós i festiu i una mena de porxo de cortines per a fresques vetllades estivals per torna a estirar d’aquells poemes. Güell, que ha sabut redreçar el rumb de la copmanyia, des de la mort inoportuna de Mercè Anglès (2014), s’acompanya Tània Banús amb qui ja va reivindicar el paper de les dones lluitadores per defensar la Natura a Chipko fa uns mesos. En aquests breus quinze anys no ha canviat pas gaire el coneixement i feivindicació d’aquelles dones que van deixar escrit tot allò que els hi van deixar (i que, entre línies, deixaven anar allò que opinaven). El temps corre massa depressa i oblida amb massa facilitat. A la ignorància natural s’hi afegeix un mandrós gatopardisme de fer veure que es canvien els mecanismes perquè tot acabi quedant igual. I no, Q-Ars Teatre s’hi rebel·la. És una companyia compromesa, militant i generosa que escampa coneixement i dolçor alhora que deana rigor i coneixement. Anem a fer una musa beu de les mateixes fragàncies del 2007 (la colònia que no s’aigualeix no perd intensitat) i d’aquella fescor espiritosa de la benaurada aigua de València.