Per celebrar els 30 anys del Sónar s’ha instal·lat una peça interactiva a la plaça Universitat. En tot cas, cal admetre que aixeca expectativa. Des de les 11 del matí l’aparell detecta el moviment al voltant aquesta mena de tòtem que convoca curiosos. Representa que la interacció que el visitant té amb aquest cilindre amb càmeres es grava i condiciona una composició sonora i la coreografia de focus visual que es produeix a partir de les nou del vespre.

Al vespre, efectivament els focus disparen llum cap al cel mentre les figures matinals (que identifiquen les notes d’una escala musical) mantenen condició similar a la matinal, però ara amb les càmeres sense gravar. El feix de llum convoca curiosos al costat dels patinadors que no deixen de practicar les seves piruetes, ara amb un reclam de fons que els dóna major espectacularitat a les seves càpsules de vídeo.

És ambigu valorar la voluntat d’una instal·lació al mig del carrer. Si CaboSanRoque busca connectar amb uns referents íntims de l’artista a través de la interacció amb el visitant (Brossa, Verdaguer, Rodoreda, Sous les violons, la plage), aquesta mena d’aparells no confronta el públic a cap univers. La IA és tan dúctil com capriciosa. Comprovar que, realment, el passeig del matí ha escrit part de la coreografia és de fe divina. Potser és el destí, finalment, qui capta l’ordre de l’aleatorietat. Caldria un notari (com la d’Angelica Liddell a Vudú (3318) Blixen) per contrastar que, efectivament, hi ha una correlació lògica. En tot cas, probablement, l’art fuig de les fórmules cartesianes i prefereix regalar el traç al lliure albir.