Amor és un mirall entelat que no ens deixa
veure el quadre fins a fer-ne visibles totes les peces. Paula Ribó, la dramaturga de la peça, crea l’íntim trencaclosques
d’una relació que comença en la crisi dels casi 3 anys i acaba en
l’apassionament del dia 1, una història de peus a cap interrompuda per la
repetició d’alguns records abans que succeeixin.

L’Andrea i la Blanca són d’entrada el típic exemple de que els contraris
s’atrauen: atreviment vs timidesa, lirisme vs raó, bogeria vs calma. Però més
enllà de l’estereotip, Marta Aguilar
i Mar Pawlowsky es fan seus els
personatges dotant-los de naturalitat, versemblança i fragilitat. A estones ens
meravella la complicitat que hi ha entre les dues. I en altres moments ens
il·luminen els pensaments ocults de cadascuna d’elles que de cop confessen al
públic trencant per un instant la quarta paret. També els petits detalls de caracterització,
vestuari, música –a ritme de Shakira–
i atrezzo complementen els seus dos mons replets de personalitat.

Però si la imatge es concreta en les protagonistes, el reflex ens pot
parlar dels sentiments de qualsevol altre: els dubtes, la incertesa, la
necessitat d’estar sempre junts a l’inici i la de conservar la pròpia
individualitat després. Les projeccions a la paret que marquen cada escena
insinuen que els estats pels que passa qualsevol relació tenen a veure amb la
dimensió física  – passant pel cor i pel cervell, però també pels
pulmons, els ronyons i els punys-. Tot perquè acabem assumim que l’amor irrefrenable
dels primers dies es finit, i que el que ve després és un conjunt de decisions,
sentiments i dubtes que no són tan clars ni tan fàcils de resoldre.

T’imagines com seria saber com serà una relació abans de començar-la? Quan
durarà? On acabaran totes aquelles expectatives? De quina manera t’acabaràs
contradient a tu mateix? Potser saber-ho ens ajudaria a decidir el més
correcte. Però també eliminaria l’emoció de la incertesa. L’amor, com viure,
deu haver de passar doncs per aprofitar els bons moments. Mentre durin.