És com si aquell olfacte intuïtiu del Cupido amb sagetes al cor s’hagués externalitzat i el concurs públic l’hagués guanyat una empresa sense escrúpols que va pel boc gros. Ara dispara, a tort i a dret, amb metralleta. El servei el fan tres musses que no tenen gaire temps a apuntar. Avui l’amor és molt més complexe, amb molta major diversitat, com celebren a l’arrencada. Ara, els trets d’amor que engalten acostumen a recaure en dones curtes d’autoestima (i en mascles alfa, de prototip). Possiblement, perquè el títol indica que l’amor es dessagna per l’embornal. The Feliuettes, amb la seva habitual frescor i deliri, refermen la clau temàtica després d’Akelarre davant dels contes divertidament ridículs, d’entreteniment (The Feliuettes i Cobi, Curro, Naranjito). Si va ser molt encertada la diversitat d’autories per a mostrar una pàtina ben variada d’opinions sobre el gènere (un tema candent el 2019, que encara és central en el debat social), ara, el camp de l’amor és massa ampli i costa encalçar-los. Sens dubte, el recurs de les musses és bo però saltar del deliri de les malalties venerees (brillant com la cançó de la menstruació del títol anterior) al dol profund per un amor és un salt massa mortal per Cupidos surrealistes que el vulgui plantejar.

Laia Alsina, Maria Cirici i Laura Pau continuen amb una notable vis còmica i una veu afinadíssima; ara acompanyats per modesto Lai. Ara s’ha depurat l’espai amb dos mòduls que es van canviant. La llum, juga amb el fum per deixar aquelles ombres tant espectrals. Pel que fa al vestuari, la combinació blanc, negre i verd poma li dona una unitat, alhora que ressalta els diferents arquetips que es representen. Tot i que els personatges canvien es respira un triumvirat entre cínica, d’antiheroïna i romàntica.

Efectivament, la fórmula T de Teatre diverteix i sorprèn (terribles les condicions per les que no conti la primera experiència homosexual, bàsicament perquè, en realitat, caldria definir-lo amb un altre atribut que no desvetllarem). Està bé demanar al públic que defineixin l’amor però potser seria és adequat deixar-ho exposat en una de les parets (que després es puguin llegir, com solen fer els de Sixto Paz en propostes com El més bonic que podem fer o Coses excepcionals) més que utilitzar-los com a acudit en l’urna de l’Antonio. Si fa uns mesos, eren Cristina Arenas i Laura Pujolàs les que emulaven l’alteritat amb l’òptica T de Teatre (Les altres) ara són The Feliuettes les que ironitzen sobre l’amor. En el seu quart espectacle es constata que són una companyia necessària per posar veu en femení a temàtiques universals. Pateix, en la dificultat d’equilibrar les tres interpretacions, en disposar d’un ordre que desarmi el públic quan s’ho proposi, i que generi un efecte (ara, els canvis de to d’història a història, descentren massa), i en fer esperar massa el final. Tot i així és un espectacle saludable, dels que oxigena i genera un debat posterior revelador (quin és el trauma que amaga, en realitat, la conferenciant de les autocures?) Se’n riu de les seves pròpies consignes i obra el ventall amb el deliri surrealista.

A El somni d’una nit d’estiu, Puck rep l’encàrrec a fer de Cupido. Quan veu que ha creuat les parelles té temps de corregir-ho. Les Cupido-musses d’Amor a mort van a ràfegues. Diuen que el més difícil del poliamor és aconseguir dues persones amb un mínim d’interès que el vulguin practicar. Que el Rubén fa l’amor com una ameba i no els hi fa el pes però no li volen fer un lleig (sempre hi ha l’opció de separar-se més tard). Que els diaris de joventut (ai, Mamma mia!) amaguen secrets que ni les més beates imaginaven i que “el meu amor serà sempre nostre”. Amb aquestes lúcides veus difícil serà que ningú aixequi la cella i rigui. Enamoren, a la seva manera. La toxicitat de l’amor ho és depenent de la seva desmesura.