Amistades peligrosas

Las amistades peligrosas és una novel·la empolsegada de les llibreries. Té una lecuta un punt torbadora perquè exposa els límits del desig i la rectitud social. Al 1988 es va fer una torrida versió a la gran pantalla, que va arribar a col·leccionar tres Òscars. La proposta de Darío Facal retorna als orígens al to de correspondència i dóna un codi nou a les relacions sexuals. En comptes de representar-les (mai podria vèncer el primer pla de les càmeres) es decanta per la potència sonora. I, per això, la música aporta la sensalitat, a voltes, a cop de punk, si és necessari.és un joc molt orgànic, gens forçat, que el públic entén i disfruta i que permet donar una pàtina de colors diferents, per no fer-se reiteratiu. Potser el proiblema del muntatge és que s'huaria d'haver suavitzat paulatinament l'aire de carta perquè esdevè un element racional massa dominant en uns comportaments cínics, de venjança i un punt d'odi. Aquest to versallesc en la parla denota que els actors són mers personatges, no hi traspassa prou la Veritat (a excepció, potser, del tancament, amb una Carme Conesa com a Marquesa de Merteuil arraconada). Cal celebrar la valentia de la companyia en pes, que es vesteix i desvesteix, es calça una guitarra o dringa amb les panderetes per il·lustrar un text que deixa massa clares les intencions dels personatges. Tant, que el públic en té prou en observar. No se li dóna l'opció d'entendre les motivacions reals dels protagonistes perquè ells ho expressen de viva veu (o d'escriptura sincera).  

Una marquesa i un vescomte s'estan morint de fàstics. Presos per l'avorriment i les ganes de revenja d'ella provoquen un caos llibertí que el seu creador literari —més militar d'armes que escriptor de ploma— Pierre Choderlos de Laclos (Amiens, França, 1741 - Tàrent, Itàlia, 1803) converteix en un mite del París de la Revolució del segle XVIII.Però ja se sap: jugant dos, acaben rebent tres... o una colla. La marquesa és Merteuil i el vescomte, Valmont. Els altres, les seves víctimes: la senyora de Tourvel, la jove Cecile de Volanges, la senyora de Volanges... i algun passavolant més amb etiqueta de cornut.Si a 'Les amistats perilloses', a més de cartes pel gènere epistolar al qual es deu la novel·la, hi ha sexe real i drogues mentals, el que no hi havia fins ara era rock d'acompanyament. I aquesta és la singularitat d'aquesta versió que no es pot qualificar d'estripada, però sí de llençada a l'atzar dels instruments musicals de notables decibels que els mateixos intèrprets animen amb rascades o percussió: teclats, bateria, saxo, panderetes i guitarres elèctriques, amb peces de jazz, rock, punk o heavy. (...)El cas és que, un cop vist l'espectacle, si els espectadors no coneixen la trama de 'Les amistats perilloses', ja sigui perquè no han tingut accés a la lectura o perquè no han vist alguna de les versions cinematogràfiques o teatrals que s'han fet, es quedaran força desconcertats —no goso dir decebuts— i els serà difícil establir la relació entre la provocadora marquesa i el mesell de vescomte o les autèntiques passions personals que s'estableixen entre aquest i les seves víctimes, començant per la joveníssima Cecile que passa de no saber res de la vida, quan surt de l'ou del convent, a fer d'ensinistradora del mascle a quatre grapes... i això pràcticament en només un parell de lliçons pràctiques! (...)