Serà la sensibilitat? Serà la capacitat de resposta als estímuls? Serà aquest magnífic mecanisme tan humà, transformat en àmbit de coneixement? 

Un violí, un contrabaix i dos intèrprets. I moltes coses enmig d’ells: la sensibilitat dels cossos. Un home i una dona: Clara Poch i Marcel Calvet. Es troben en un el cercle de la vida, el del circ, per seguir compartint intimitats a la llum de la mirada de l’espectador, amb la música de la vida com a acompanyant. Despleguen discretes eines de acrobàcia, esforços mesurables, comparables als que cadascú fa en la vida de parella. I passen el temps, empesos per una comunicació que és essencialment la física del contacte confiat.

Enjogassars, fan partíceps al públic de la seva estratègia de sensibilitats. Així va passar a la plaça dels Àlbers, a Fira Tàrrega, plena a vessar. Compromesos amb una identitat que els pertany, perquè és el retrat particular d’aquella relació, però que alhora és reflex de tots nosaltres. Segurament per això els nens entenen tan fàcilment les regles rítmiques amb les quals fan protagonista a un d’ells: perquè en l’escenari, que és l’espai que delimiten amb llums de discreció, en cercle, resulta ben fàcil copsar sensibilitat, senzillesa i sinceritat que són els ingredients què combinen amb saviesa a Amigoo.

I ballen, amb la seguretat que si no és ben bé això l’amor, poc li deu faltar. Deu ser la sensibilitat, certament!