Thomas Bernhard és un intel·lectual austríac controvertit perquè ensenya les misèries burgeses de la societat benestant. Són quadres amb personatges concrets en amplis espais, que fan flaire a antigor i a una certa mirada coimplaent. No sembla donar-se el dret a protesta, a denúncia. Tot té un aire inconformista però difícilment crema les naus. Ell, admet, navega en aquest foc de les vanitats.

Ara, amb un Pep Tosar recupera un rostre entre sorneguer i cinic. Interpreta aquest Bernhard que atén despreocupadament una periodista. Sap que en diu de l’alçada d’un campanar. Li agrada escandalitzar. Però ho fa sense pujar la veu. Estranyat d’una política ben poc culta que aplaudeix i atorga premis sense conèixer la procedència i l’abast del premiat. Difícil sentir-se honrat amb aquestes insuficients credencials. Les medalles d’aquestes institucions són de llautó. I ell, que sempre les accepta, no para de decebre’s de tanta buidor, ignorància i hipocresia.

Pep Tosar és un dramaturg, director i actor que sovint camina per aquest fangar. Posa el món de la cutura en aquest microscopi per provar de salvar el que és honest de la banalitat majoritària. Ho va fer amb Ivanov de Txèkhov, amb El mestre i Margarita de Bulgàkov, amb l’amarg retaule de Qui bones obres farà i ara hi torna amb Bernhard (canviant-li el títol respecte la producció dle 2013, com recorda Andreu Sotorra d’Allò de que parlem roman inexplorat a l’Amb la claredat augmenta el fred). Tosar i Evelyn Arévalo són més propositius quan proven de desplegar universos de personatges com Lorca (Federico García), Fernando Pessoa (El fingidor), Blai Bonet (Casa en obres), Damià Huguet (Esquena de ganivet); Vicent Andrés Estellés (Les ulleres d’Estellés) o els poemes positius de Miquel Àngel Riera (Poemes a Nai). en aquetss títols la arala es barreja de la música i, sovint del ball i del documental. Son les dramatúries del tul, que ironitza tosar. en la peça dara també hi ha tul per projectar un pianista que desplega la seva habiitat amb els dits dalt d’un teclat mentre sembla que ningú se l’escolti, fins a la nota final. Pel darrere, se saluden els amfitrions amb la periodista (Evelyn Arévalo). I es percep una relació insplita entre l’autor (Pep Tosar) i la seva tieta (Imma Colomer), que sempre relativitza les sentències del premiat amb una “buèèènu”, que li treu transcendència.

Amb la darrera aproximació a Bernhard, la conversa dels premis sempre es complementa amb una anècdota que acaba prenent el pes principal de la conversa, del relat. Són detalls que defineixen bé el ridícul del premiat, i que el serveix amb un fi cinisme. El seu primer premi de fet, va servir per agar un avançament del pagament d’una casa al camp que era tota una aposta perduda. Però ell es va saber enamorar de la definició de l’agent de la immobiliària (“té uns proporcions extraordinàries”). I amb aquest tribut tota la resta perdia pes. com en els premis; que només es mira la glòria que supsa un reconeixement i s’bovia la ignorància amb com s’ha decidit la persona a homenatjar. Aviat és dit, ai, ai.