Amanda T

Fa uns anys, vaig conèixer la tràgica història d’Amanda Todd en unes xerrades sobre ciberassetjament. Em va colpir com ho ha fet arreu a milions de persones. Quan fa dues temporades vaig saber que l’Àlex Mañas n’havia fet una versió teatral vaig aplaudir secretament la idea, perquè, aleshores, no vaig tenir l’ocasió de veure-la en aquell muntatge a la sala Atrium (octubre de 2016). Ara aplaudeixo el remuntatge de la Tallers del TNC i penso que hauria de tenir un recorregut més llarg. Aquesta és una versió lliure d’uns fets que van culminar el 7 de setembre de 2012. No es tracta d’una reconstrucció de fets, sinó d’una fabulació sobre els somnis i les esperances d’una noia de 13 anys. Unes esperances arrabassades per un depredador que aprofita la ingenuïtat de la jove per convertir la seva vida en un infern durant dos llargs anys. L’obra que no segueix un discurs lineal, recorre a la forma que la protagonista va triar per anunciar el seu suïcidi per articular una narració força atemporal. Les xarxes socials que la van condemnar van ser l’escenari del seu anunci. A l’escenari es projecta una recreació d’aquest anunci dotant el muntatge d’un aire documental; aquestes projeccions s’intercalen amb d’altres del que està passant a escena: una bona manera d’expressar l’efecte d’altaveu i tornaveu atribuïble a aquestes mateixes xarxes. En escena només dos intèrprets que es transmuten en diferents personatges. Laia Manzanares és, sobretot però entre d’altres, Amanda T. Una Amanda T vital, agosarada i ingènua, amb l’energia pròpia d’una adolescent: una barreja perfecta d’inconsciència i vitalitat. Mañas ha imaginat escenes a algun dels centres escolars on Amanda va intentar cursar els seus estudis després d’haver d’abandonar el seu institut primer, allí havia quedat indefectiblement marcada per la difusió de les imatges robades per l’assetjador. Ha imaginat també altres situacions de domini d’un pretès productor musical sobre l’aspirant a estrella musical que era Amanda. Escenes domèstiques, escenes amb companyes o amb professorat. En tot moment però, l’espectador és conscient que es tracta d’una dramatització ajudat per uns cartells que ens situen l’espai i/o els personatges que hi intervenen. Una forma de distançament que rebaixa potser la implicació emocional amb l’escena en concret però que reforcen la idea de la terrible soledat que pateix la protagonista. És en aquesta idea on, al meu parer, el muntatge toca el moll de l’os del drama: la soledat de la víctima. Escena a escena veiem com s’aixeca al seu voltant un mur d’incomprensió que l’aïlla i va elevant de forma exponencial la seva condició de víctima. En el fons, sense massa subratllats, l’espectacle fa evident la culpabilització que la societat fa dels somnis d’estrella i de la ingenuïtat de l’Amanda. Una societat que esdevé còmplice de l’assetjament que pateix Amanda. Aquí rau una bona part de l’interès d’aquesta peça que, d’altra banda, suposa una bona manera d’alertar sobre el perill d’un ús incontrolat de les xarxes. Afegiria tan sols un però, sense massa èmfasi: sembla que a la funció li escau un aforament menor al de la Tallers.

L'obra Amanda T, d'Àlex Mañas, ja ha viscut dues temporades en sales petites (el 2016 a l'Atrium de Barcelona i, posteriorment, a Madrid). Fins ara, no havia fet la prova de fer una sessió per al públic jove. Tot i que l'obra té els ingredients per a interessar al públic adult, certament, en què ressona més és en els joves que tenen una edat propera a Amanda, que potser viuen una amenaça similar i que els serveix per a enfrontar-la. Però el que és més interessant d'aquesta obra és que apel·la a la corresponsabiltiat de tots per permetre aquest abús, per entrar al joc (encara que sigui per no quedar fora del grup o qüestionat per ell). Com a Macho man hi ha una evident empatització amb la víctima i una certa reflexió que interpel·la als observadors. Perquè observar  no rebatre aquest abús és deixar sola la víctima i, per tant, ser part d'aquest problema endèmic social. També, com en aquesta instal·lació impulsada per Àlex Rigola, no hi ha cap voluntat a aproximar-se a l'agressor (més que per identificar-s'hi i justificar-lo, per descobrir quin grau d'agressor tenim tots dins en potència). Una obra que permet convertir-se involuntàriament en agressor (d'una situació molt menys greu però també vergonyant) és l'obra de teatre de l'oprimit 1000 likes, en què el públic pot intervenir en una conversa de wttsp entre els espectadors i els personatges ficticis. Corprèn.La interpretació del duet Laia Manzanares/ Xavi Sáez (Isak Férriz el subsituirà en la segona tanda de funcions al TNC) manté una tensió estranya. Sense quasi fregar-se, cada gest té una violència implícita. Per cert, que sobta veure el canvi de paper de Manzanares, després del seu personatge provocador de Temps salvatge. Aquí, tot es veu sospitós, brut, interessat, covard. La senzillesa de l'escena, deixant els actors desarmats d'elements en què refugiar-se (com ara l'atrezzo) ensenya el grau de solitud que deuria sentir Amanda, en el silenci del bullying. Una mala gestió emocional, que ningú va saber advertir ni frenar (Laia Manzanares responia als Marcians de TV3 que perquè hem de prevenir i no pas, eliminar les actituds dels agressors) porta a la catàstrofe. ensenyar dos pits va fer fràgil a Amanda T.  En canvi, ensenyar el pit com a arma per a rebutjar les formes políticament correctes o repressores (com a La mujer más fea del mundo, per no parlar de les de Femen) desarma el contrincant que no sap com reaccionar. És en l'actitud que hi ha la fortalesa, no en ensenar o amagar les parts íntimes. A la Tallers, en la primera funció per a instituts, el públic ha quedat glaçat. Comprovat.

Si l'adolescent canadenca de 15 anys, Amanda Todd (Port Coquitlam, Canadà, 1966 - 2012) buscava la difusió i la popularitat de la seva persona —tan comprensible en edats en formació—, la seva dissortada decisió d'optar pel suïcidi com a protesta per l'assetjament que patia arran d'una feblesa i imprudència en fer cas d'un desconegut de la xarxa i penjar unes imatges, quan tenia 13 anys, amb els pits al descobert, utilitzades després com a arma de xantatge personal, li han concedit el trist capritx de la pretesa fama. (...)El dramaturg i director Àlex Mañas (Barcelona, 1973) ha rastrejat tota aquesta informació d'Amanda Todd i n'ha fet un muntatge teatral que, malgrat que conté algunes llicències de ficció, respira realisme pels quatre costats i aconsegueix, amb una posada en escena austera, amb elements poètics basats en la manipulació de treballs manuals del paper, les projeccions textuals i, sobretot, amb la interpretació de la protagonista, un espectacle per a la reflexió i dels més idonis d'aquesta temporada no només per a tota mena d'espectadors sinó també per a espectadors adolescents.L'actriu Greta Fernández —filla del reconegut actor Eduard Fernández— debuta al teatre amb aquest paper d'Amanda T, tot i que ja porta una notable intervenció com a actriu de cinema i televisió, en aquest cas dins de la sèrie «La Riera». Acompanyada aquí per un altre actor «transfronterer» com Xavi Sàez, en realitat ningú no s'ha de sentir menystingut si s'afirma que l'obra és gairebé exclusivament d'ella, ja que l'actor es limita a escoltar durant l'arrencada de l'obra —en l'escena entre ella i un productor musical que presumptament la seduït— i a rebatre amb algunes rèpliques les afirmacions d'Amanda durant la resta del guió. Una actuació, però, que durant els vuitanta minuts de l'obra, ha de ser tan discreta i mesurada com la interpreta Xavi Sàez perquè el contingut demana que el focus se centri en les confessions que fa l'adolescent i en els seus alts-i-baixos quan se sent espiada, perseguida, xantatjada i fins i tot rebutjada pel seu cercle d'amics. (...)