Vinculada amb Aules-Escola d’Arts Escèniques, la jove Cia. La Sinàptica ha aterrat amb fermesa al Golem’S per a sorprendre’ns amb el seu quart projecte, ALTER, després que el seu debut, 3 desitjos (2023), ja s’embutxaqués tres premis: Millor espectacle de proximitat (TeatreBarcelona) i Millor partitura i Millor musical de petit format (Teatremusical.cat). Estem vivint una època d’esplendor dels musicals de creació contemporanis, de quilòmetre zero, en català i gestats per formacions emergents? Difícil pronòstic, però en qualsevol cas hem d’aplaudir la recent concatenació de propostes com No es pot saber (Mario Rebugent i Núria Llausí, Teatre Eòlia), Lo de Jaume I (Cia. Al cel Cia, Sala Trono) o el celebrat Un refugi al sol (Cia. Gèminis, Sala Versus Glòries), que no només tornarà a la sala la temporada vinent, sinó que una de les seves integrants, Mireia Morera -a part d’actriu, cantant, lletrista, compositora i dramaturga- es va erigir amb el Premi Revelació als recents Premis de la Crítica. Tres exemples d’una fornada de jovent sense complexos que reivindiquen la memòria històrica i el present però, sobretot, sobretot, la identitat i la llibertat.

Asseure’s a les tauletes del Golem’S mentre es contempla l’espectacle és una experiència gairebé cabaretera, tinguis o no una copa per acompanyar la vetllada. Llàstima que a una funció de tarda no serveixin cafès ni deixin entrar-los del carrer. No passa res, el xarrupem al vestíbul. S’aixeca el teló -figurat- i surten Cristian Cabañas, Iris Cabré, Marc Lluís Fernández i Eric Serrano i ens delecten amb un tast a capella de “Mai més no estaràs sol”, una de les dotze cançons que sonaran a escena -i la que busca ser el hit de l’espectacle-, amb text i lletres del mateix Fernández. No hi ha lluentons ni marabús, cotilles vermelles amb serrells o mitges de reixeta, però sí un musical amb discurs i gens superficial, sobre l’autoacceptació, la salut mental, les addiccions, els abusos sexuals infantils i la neurodivergència. Molts temes que podrien derivar en un caòtic garbuix si no fos perquè estan molt ben armats. I amb el contundent i esperançador missatge que l’estima, les cures i la xarxa afectiva entre les persones poden esquivar obstacles i guarir vides. ALTER -que combinant les lletres ens surt el relat que ens exposen- és una proposta sobre les relacions sanes i, per què no, la bona gent, que n’hi ha. Oscar Reyes -cap de l’àrea de dansa d’Aules- firma la direcció i la coreografia del muntatge, i Aleix Vives – compositor i guitarrista-, la música i la direcció musical.

La història pivota al voltant d’en David (Serrano), un jove tan tímid i poruc com dolç i  entranyable, que treballa en una cafeteria. Endevinem que és neurodivergent (“No em toquis. No m’agrada que em toquin”) i que arrossega un trauma que li genera inseguretat i el fa sentir poca cosa (“El mirall em detesta”/ “No tinc res d’especial” / “No soc prou per ningú i ho he d’acceptar”). Davant de tothom, és el “raret”. Amb tot, comença a sortir amb l’Àngela (Cabré), una editora amb ganes de menjar-se el món. Paral·lelament, en Leo (Cabañas), prescriptor literari a les xarxes socials amb el seu blog “Llibremaníacs”, coneix en un gimnàs a en Mario (Fernández), un noi amb cicatrius emocionals que dissimula sent llençat i directe, amb qui començarà una relació (un dels processos de seducció, per cert, més simpàtics i orgànics que hem vist en molt de temps, després del que apareix a Dirrrty Boys). El lletraferit Leo començarà a treballar amb l’Àngela a La Perla, el seu petit segell editorial, mentre que en Mario i en David comparteixen pis i es protegeixen mútuament. Quatre personatges -uns més ben perfilats que d’altres, com sol passar- que s’entrellacen i que enredaran la madeixa durant una hora i quaranta minuts, que passen volant.

J. A. Lopez de Uralde firma una escenografia molt ben aprofitada que reprodueix els diferents espais per on transiten els personatges, amb alguns elements fixos i d’altres que fan entrar i sortir en funció de l’escena i que ens traslladen a un indret o a un altre de l’acció. Destacarem la pissarra de la cafeteria on en David va anotant el menú (bonica cal·ligrafia -en rigorós directe- i amb uns preus encara no massa gentrificats) o la imponent columna decorada amb fulls de paper que ens il·lustra el racó de l’editorial, tota una troballa.

De la proposta no en podem explicar massa cosa més, perquè la trama té un gir argumental molt ben construït, i que aconsegueix que el muntatge agafi una nova derivada temàtica, inesperada i molt atractiva, poc freqüent a l’escena catalana, i que es podria condensar amb una màxima que pronuncia un dels protagonistes: “No crec que sols puguem amb tot”, com a exemple d’un crit a una germanor amical i, fins i tot, sentimental. Una colla a quatre bandes encarnada amb solvència i que sap transmetre, amb bon ritme, el relat que es proposen.

Així i tot, al marge d’un final, al meu parer, un pèl precipitat i bonista, i no sé si del tot versemblant -tant de bo ho fos!- hi ha dos punts que sorprenen. Per una banda (potser va ser el dia de la funció) el volum de la música sovint tapava la veu dels intèrprets i fins i tot algunes vegades dificultava la comprensió de la lletra i no deixava gaudir de les cançons en tota la seva dimensió. Al final, en canvi, l’equip recupera el tast de l’inici i torna a cantar a capella, però ja sencera, la peça “Mai més no estaràs sol”. És llavors quan el cor de quatre veus excel·leix i agafa, sense distraccions, una altra volada. Igualment, sobta també que en una peça amb una de les trames obertament homosexual es tregui a escena una novel·la de J.K. Rowling. Misteris de la dramatúrgia.

Per contra, cal posar en valor la decisió de la companyia (no sabem si premeditada o no) per mantenir el tortosí de Cristian Cabañas (Roquetes, Baix Ebre) en una proposta on la resta de l’elenc utilitza el català central. Mica en mica, i sortosament cada vegada de manera més generosa, les variants lingüístiques pròpies de cada intèrpret de parla catalana es respecten, sense que això interfereixi en el desenvolupament de l’obra. Riquesa cultural per damunt de tot. El mateix actor ho defensa aferrissadament i inclús apunta que l’ús dels diversos dialectes pot apropar molt més públic al teatre i a espais culturals perquè s’hi senti identificat i representat.

Benvingut aquest ALTER, un llatinisme que es converteix en una proposta fresca, sensible i optimista. Una obra sanadora que traspua, malgrat la temàtica, bondat. I aquesta injecció d’esperança no s’ha de menystenir.

Aquesta ressenya es va publicar a Núvol el dia 29 d’abril de 2026.