Pot el moviment de les ballarines evocar una imatge de natura morta, de bodegó? Aquest és el repte que proposa Magdalena Garzón a Altars profans. S’inspira en la calma i minuciositat del fotògraf balear Toni Catany, que devia estudiar fins al mil·límetre amb l’equilibri de les composicions, la disposició, la llum i les ombres… La contemplació d’un bodegó, com el d’un quadre, pot traslladar a una espiritualitat. Que és la que busca aquesta coreografia. Cossos que juguen a doblar-se com si fos un joc de miralls calidoscòpics. O que es dispersen i troben equilibris grupals des de la distància.

Hi ha una intensitat que una de les ballarines a la postfunció definia com “Sostenir, transcendir, ser”. Efectivament, en la suspensió de les extremitats, dotant d’una angoixant verticalitat en un cos horitzontal (la major part del temps els cossos s’arrosseguen per terra), evoca les pinces d’un escorpí. I només puntualment quan les ballarines accedeixen a instants de bipedisme s’hi pot veure l’evolució de l’organicitat més animal a un cert primitivisme humà. Lali Ayguadé va voler traçar una evolució humana amb una cantant lírica a Here (2018). Altars profans fuig de cap justificació dramàtica.

Hi ha una densitat que no es revela, que no es deixa narrar. S’intueixen llargues hores de paciència, recerca i troballa i selecció de material. Atrevir-se a construir un bodegó en moviment, a ser honestes amb allò que els commou i que, des d’una intensa quietud, abraça l’atenció de l’espectador. La quietud compta amb la sorpresa de la llum mediterrània de la fotografia que es crema per la sobreexposició. Un accident que descobreix un gramatge diferent en el paper imprès. Com qui retrata a 400ASA amb les condicions d’un negatiu 100ASA. Són éssers que s’exposen fora de la lògica de la trama. Hi ha un “ser”, més que un “succeir”. La confiança és trobar un equilibri en la transcendència, una espiritualitat, potser profana, però que transcendeix de l’escenari.

L’acció és mínima. Hi ha un dolor, un esforç inspirat en la dansa bhutto: Balla endins i es fixa en els quadres més angulosos de la memòria, en un patiment que serveix per a destil·lar una bellesa estranya. Com els vestits de pantalons amb genolleres i d’unes camises fines i voladisses, estampades marronoses i amb uns cosits que repeteixen patrons de les trenes d’espiga de les quatre intèrprets. Andrés Corchero, un dels referents indiscutibles del bhutto a Catalunya, ha trobat una calma, fins a portar el seu viatge interior cap a una mirada més amable, més plàcida, quasi de joc ingenu de la infància (Body as evidence): El dolor ja està après i comprès. Ara queda la sensació de la transparència. A la peça de Magdalena Garzón la radicalitat fa que es distanciï el rostre i els rictus del rostre de la mirada del públic. Són éssers que transmuten calma, però també tensió, amb una bellesa estranya atàvica, que xiscla com l’espai sonor minimalista que s’escolta.