Jordi Casanovas ha volgut traslladar la por a l’escenari. L’autor i director ha optat per un terror que navega entre la llegenda, el gore, el terror psicològic i l’ensurt més típicament de Festival de Sitges. Les tres protagonistes viuen al marge de la societat. O proven d’escapar-se. L’una rep notes amenaçadores del pare de la criatura que la titlla de bruixa i que ressona a violència domèstica. Les altres dues remeieres tenen una dependència immensa l’una de l’altra i amaguen més d’un capítol clandestí i que la societat expulsa per extemporani. El treball interpretatiu és d’alt voltatge perquè no poden escapar l’atenció de l’espectador, l’han d’aconseguir atrapar. Mertixell Yanes ja va tastar el pols del públic a Ventura. Mercè Pons ha treballat personages ambigus com a Immunitat (també, de’n Casanovas), com Cristina Arenas es desdoblava a la fantasmagòrica InFAUST.

La tensió es palpa, quasi, en una mena de cambra carregada d’herbes, calaixeres amb misteris i roba de fil de l’àvia.Les llegendes com les cançons infantils són cruels relats moralitzants. Marta Carrasco n’utilitza sovint en les seves dramatúrgies per ensenyar un món ingenu i violent alhora (Perra de nadie). Diu l’autor que, sovint, les històries de transmissió oral es localitzen en indrets propers on s’explica per donar-li versemblança. Té la seva lògica i eficàcia fa un parell de segles en una societat crèdula i rural, però no té el mateix efecte en les societats contemporànies. El localisme funciona en comèdies (Ramon Madaula, a Perduts o Adossats), però es llegeix forçat en peces dramàtiques i terrorífiques.

El terror a escena és un exercici arriscat que només s’ha mig resolt a partir de l’humor (Turisme rural, Asmodai). Jordi Galceran sí que va aconseguir generar molta incomoditat per una tensió psicològica a Paraules encadenades i Carnaval. De fet, El crèdit, amb el seu comportament insòlit potser també podria tenir una versió de por monstruosa, si en comptes de seducció hi hagués un segrest. Casanovas ha sabut tensar el perill en treballs de forta càrrega social (Jauría) o a partir de les declaracions de criminals (Port Arthur).

Als foscos de la trama hi ha una presència que va més enllà dels fantasmes i que, per la seva extraordinària raresa,genera un hipervincle cap al malson. L’obra incomoda i descriu una possible trama que la faria parcialment versemblant. I és que on hi ha la veritable por és en veure quin grau de maldat pot arribar a tenir la condició humana: “Cal tenir por pels vius, no pas pels morts”, com diu la màxima. El terror del muntatge té el perill de caure en l’esurt del tren de la bruixa. Per sota, bateguen unes raons molt més fortes que queden tapades pels clarobscurs del codi. Si s’haguessin enretirat aquelles teranyines, esclataria una ànima molt més torbadora.