Sí, l’Alícia de Lewis Carroll és un cant a la imaginació, al devessall d’arguments, a vegades capriciosos i innecessaris i, a vegades, d’una lucidesa que desarma. En aquest sentit, la dramaturgia de Pablo Ley mira de casar els dos contes en què el somni d’Àlícia trasllada la persecució ingènua d’una nena a espais d’una agror adulta i madura. Menú Teatral, que van debutar amb un interessant treball sobre els concurs de ball agònics i salvatges (La pista), ara tornen a fer una recerca que mira de trobar recursos impensables. Hi ha molt bons recursos visuals, com el joc de les ombres per fer créixer i decrèixer la protagonista. I aconseguir tenyir l’escena il·luminant amb una llanterna un beuratge màgic. O el de construir un espai en perspectiva extrema (que pot evocar a l’univers d’Escher i del Back àbac de Mudances). El codi d’anar passant el personatge d’Alícia a tots els components de la companyia és efectiu i, tot i que canvia el codi en el salt de conte, es pot entendre les raons d’aquesta mutació. Però potser el problema és que es vulgui construir tant artifici a partir d’una idea molt simple i despullada. El vestuari i l’espai escènic sí que connecten perquè condensen una idea i descaren allò que és prescindible.

Robert Lepage, a Andersen Project, té un gran dispositiu tècnic per a un solk actor però aconsegueix commoure l’espectador quan, amb una sola llum de taula narra un conte breu. En el constrast va donar la sorpresa, no en l’excés de material. Menú Teatral, probablement, aconseguiria una connexió més pura amb el public si hagués depurat abans tot el que l’han aportat les seves investigacions. És un treball valent, amb bones idees però que s’embussa, col·lapsa per moments. El gran repte de la investigació del llenguatge no és trobar moltes formes de narrar si no la difícil tria er utilitzar un recurs o un altre en els diferents moments d’una proposta artística.