L’atzar ha fet que coincideixin a la cartellera catalana dues obres que tenen de rerefons el càncer de mama. Encara ressona «Dones de ràdio», de Cristina Clemente, a La Villarroel. I la companyia La Briana ha adaptat ara al teatre el còmic, o més aviat la novel·la gràfica, «Alícia en un món real», que Isabel Franc (Barcelona, 1955), autora del text, i Susanna Martín (Barcelona, 1976), il·lustradora, van publicar el 2010, traduïda després a diferents llengües i publicada també als Estats Units.

Que la temàtica de fons de les dues obres sigui la mateixa no vol dir que les dues s’assemblin. La diferència entre les dues, doncs, és notable i fins i tot complementària. A «Dones de ràdio», les tres protagonistes creen un relat de les seves vides interiors trencades pel diagnòstic del càncer. A «Alícia en un món real», la protagonista veu estroncat el seu ritme de vida frenètic quan arriba el diagnòstic i, des d’aquell moment, Alícia —com la del País de les Meravelles de Lewis Carroll— lluita per buscar, com cantava Franco Battiato —una de les peces de la banda sonora de l’espectacle— el seu “centro di gravità permanente”.

«Alícia en un món real», que ha dirigit amb coneixement de l’escenari com coneix, la veterana actriu Teresa Urroz, és una mirada lúdica, desenfadada i amb una voluntat de The End, si no feliç, com a mínim optimista, davant el terratrèmol personal que causa en qualsevol cas la notícia del diagnòstic del càncer de mama.

L’obra, seguint la línia del relat gràfic, és lineal, profundament documentat, pas a pas, sobre el procés del tractament del càncer de mama. Inevitablement, doncs, és com un màster de 105 minuts en càncer de mama —es podria escurçar una mica i no passaria res— que resultarà plenament realista per a aquelles espectadores o gent pròxima a les espectadores que l’hagin viscut en pròpia pell. I, de passada, és també un avís i un coneixement mèdicament rigorós per a aquelles espectadores que ni s’ho plantegen quan s’exposen a una periòdica revisió ginecològica.

«Alícia en un món real» hauria de comptar amb la col·laboració de can Dexeus —àlies Quirón— que ha ampliat el seu vessant mèdic amb campanyes divulgatives acompanyades sovint d’un descarat “merchandising” sobre el càncer de mama, i fins i tot podria sortejar entrades per a les múltiples usuàries que recorren als seus serveis. Com passa a «Dones de ràdio», les professionals de la ginecologia hi surten més aviat caricaturitzades, probablement perquè, des de l’òptica de les pacients, són vistes més aviat com a missatgeres involuntàries de la mala ratxa.

L’actriu Sílvia Sabaté és la protagonista de l’espectacle. El seu alter ego o el seu mirall, continuant amb el clàssic d’«Alícia…» és l’actriu Roser Batalla. Tant elles dues com la resta de la companyia apareixen en una videocreació de Carme Puche on Roser Batalla hi té un primer pla en versió musical. És un pròleg, el del vídeo, que situa l’acció, però que en realitat tampoc no aporta res al que serà després la trama escènica, més personal, més intimista de cadascuna de les protagonistes, la mateixa Sílvia Sabaté (Alícia), i dues de les seves ex, interpretades per les actrius Blanca Pàmpols i Susana Egea.

El muntatge és multidisciplinar gràcies a la interpretació de l’actriu i música Mireia Tejero, que acompanya amb uns suggerents solos de saxofon alguns dels intermedis de la trama. I també i sobretot per les intervencions del titellaire Joan Bentallé, que manipula un gat blanc que conviu amb Alícia, de nom, em sembla, Farinelli —potser per allò del “castrato”— i que recorda als espectadors que l’obra parteix d’una novel·la gràfica on, en vinyetes, tot és possible, i la presència del felí aconsegueix que els espectadors, que provoca algunes rialles, s’oblidin per uns moments del flagell del càncer de mama i entrin en la imatgeria del titella a través d’un gat gairebé humanitzat i a qui, capaç d’escoltar el telèfon mòbil, només li faltaria parlar per acabar de reblar el clau.

«Alícia en un món real» s’apunta al mite clàssic de l’altra banda del mirall. Hi ha una portella nana que no amaga aquesta referència. I el tête-à-tête entre les dues Alícies, la real (Sílvia Sabaté) i la imaginària (Roser Batalla) protagonitza algunes escenes on l’embolcall kitsch no evadeix la bona intenció.

«Alícia en un món real» és un espectacle de voluntat feminista en clau de tragicomèdia —si es vol mirar així— que reivindica també el paper de les dones en la vida i, per extensió, en el món del teatre, arribades a l’etapa de maduresa.