Las Huecas ritualitzen la seva amistat amb una conferència performativa. Racionalitzen els límits d’un grup d’amigues i l’estableixen com una alternativa als models capitalistes de l’individualisme o (en el seu format col·lectiu) de la família nuclear. En l’amistat, hi ha una part de cessió desinteressada que es produeix quasi sense adonar-se, i que converteix l’amic en un altre jo, com qui es fa un tall de sang per permetre que la sang d’un recorri per les venes de l’altre.

Las Huecas mantenen el to performatiu, que va obrint universos i imatges al món de paraules i conceptes filosòfics. Insisteixen en la pugna amb l’ordre establert, que privilegia uns pocs i precaritza la resta. Des de l’honestedat però amb un cert aire còmic de lectura de tesi doctoral la mirada sobre les relacions horitzontals se segellen amb mostres d’amor, com qui comparteix un tatoo que quedarà a la pell per tota la vida. En el pou de l’amistat, l’aigua fondeja pura al fons de tot però hi ha una xarxa de coneguts i amistançats (que en el teatre és el públic) que també convoca i estableix una relació tatuatgística inferior: La fidelitat de l’espectador pot durar només (i potser menys encara) fins al final de l’espectacle. Són amistats de calcomanies, declaren performàticament, en una acció que diverteix però que no troba l’encaix amb els següents episodis (se solapa l’acció a platea amb el relat a escena).

En la destil·lació de confondre la identitat, i de trencar l’aire de classe magistral, hi apareix una mena de divertit patètic fregolisme i la voluntat de posar en paral·lel la lectura de la tesi consensuada (amb la demostració física d’una amistat que es vol perdurable). És intel·ligent no tatuar-se el nom de l’altra (com faria una parella enamorada) si no reproduir una frase que, si mai l’amistat decau o mor, seguirà significant un horitzó infinit amb la comunitat atemporal i infinita. Potser el trencament de l’amistat podria especular en un arbre (no genealògic, si no d’empatització) que va eixamplant el segell en cada cop més cossos. Si a Aquellas que no deben morir, per parlar de la mort van convidar una col·lega que practicava la tanatopràxia, ara ho fan amb una tatuadora. Si la reflexió corre fluïda i ordenada i entra per via intravenosa, la sensibilitat prefereix allotjar-se (temporalment o infinitament) a la pell. La peça té una segona part (De l’amistat) que es desplegarà al Temporada Alta. Pe cert, coincideix amb el desencontre (o no)de Nao Albet i Marcel Borràs en l’obra homònima.