Que difícil és en teatre tocar lés tecles adequades per assolir que un espectacle tingui ànima. I quan passa, sovint sorgeixen dubtes de si la culpa ha estat del muntatge o del text. Amb Alba o el jardí de les delícies, de Marc Artigau, dirigit per Raimon Molins al TNC, un acaba amb la sensació que, malgrat algunes decisions discutibles, el que falla és la història, plena de bones idees i intencions, però que peca de ser massa pretensiosa i amb la qual es difícil connectar.

El punt de partida, molt actual, planteja un munt de qüestions ètiques i filosòfiques al voltant d’un futur pròxim en el qual conviurem amb robots dotats d’una inquietant intel·ligència artificial. Els protagonistes són una professora universitària, un robot creat que s’assembla a ella de jove, i un amic i ex-amant a qui inquieta aquesta nova companyia.

El que resulta curiós és que el muntatge acaba fent fàcil el que, a priori, era més difícil: dotar de versemblança un món de ciència-ficció. El gran treball d’escenografia, llums i so (fantàstics Emilio Valenzuela, David Bofarull i Jordi Bonet) fa molt creïble aquesta casa modular, plena de sons, llums i projeccions que remeten al nostre imaginari cinematogràfic de la ciència ficció.

Llàstima que aquest meritori treball escenogràfic acaba no servint de gran cosa, ja que tant la història (finalment menys interessant del que semblaria pel plantejament inicial), com els personatges (sense ànima cap d’ells, no només el robot) no generen empatia. Sabem que estan sols, i que els costa comunicar-se i dir-se el que senten, però no arriben a preocupar-nos i la funció s’acaba fent llarga. L’intent de dotar d’un aire d’intel·lectualisme la dramatúrgia mesclant les similituds de la història amb el quadre El jardí de les delícies de Bosco, lluny d’ajudar l’obra, la dota d’un punt de pretensiositat que ens n’allunya encara més.