Alan Montoliu es va suïcidar en Nadal del 2015 per la por de tornar a l’escola on rebia les burles dels seus companys. El fet va suposar un cop d’atenció per evitar el bullying escolar. Avui, al 2023, hi ha molt protocols i, aparentment, moltes mesures per garantir una convivència de respecte cap als altres i a la seva manera de presentar-se a la societat. Però es comprova, un cop i un altre, com l’assetjament continua a les portes dels instituts (i es pateix en la intimitat de l’habitació de la víctima, en la soledat). WeColorMúsic (capitanejats per Mar Puig i Mateu Peramiquel) fa una aproximació a aquesta tragèdia amb una peça que hi inclou la ràbia per no trobar el camí de connectar amb els companys de classe, la balada més tendra i l’humor d’un avi i una mare (Cisco Cruz i Patricia Paisal), un punt estrafolaris, que estimen i respecten l’Alan (Ander Mataró). L’aparició de la Mia (Vinyet Morral) manté un espai ambigu que, a meitat d’obra, es revela com una sorpresa dramatúrgica, que pot recordar aquells fantasmes del Next to normal. Viure la transxeualitat és un episodi que exigeix enfrontar-se amb valentia a la tendència preponderant. Altres obres que n’han parlat són Limbo, La família (im)possible, Trans (més enllà) o Tránsitos, Cadascú amb un to diferent, sempre amb un rerefons testimonial que convida a l’espectador a revisar la tolerància amb l’altre.

WeColorMusic defensa la construcció de musicals a patir de fets propers. Ho van fer amb Bruna, el musical, per exemple per mostrar un quadre sobre l’atenció a la vellesa no tant tràgic com aquest episodi. Ara, certament, la potència dels fets reals arrossega la trama. En la peça només se senten les veus dels que fan mofa de la decisió d’Alan de vestir-se tal i com se sent, a dins de la seva habitació, en el refugi de la família (tot i que l’adolescència li impedeixi saber expressar les seves angoixes). La història evidencia els errors de sistema de la societat, massa carregada de complir amb les espectatives socials però amb poca capacitat d’escolta. Sembla que la peça carregui contra aquesta insensibilitat com si fos el culpable deixant sense revisar l’actitud personal de cada individu (els companys d’aula de l’Alan però també els del sector que l’haurien d’haver protegit tant a l’institut com al carrer). a la bona intenció de la dramatúrgia i a les ganes d’agradar al públic dels intèrprets li falta aquesta punxa amb la que l’espectador es posi al mirall i revisi el seu possible comportament microLGTBIfòbic, el que permet que la violència s’exerceixi a un tercer desentenent-se d’una situació injusta.