Després de girar com un mitjó l’argument de “La Ventafocs” per repescar l’aire del musical “Grease”, ara s’atreveixen a donar un tomb a l’Aladí. Dani Cherta situa aquell jove que, sense voler, allibera un geni i gràcies a això aconsegueix disposar de tres desitjos, en un guitarrista de rock de pega. Bon jan, no abusarà del poder més que el just i aconseguirà l’èxit, sempre comptant amb l’esforç personal, la complicitat de la banda i arribant a ser generós com ell sol. D’aquesta manera, la peça incorpora una ombra fosca a través d’un personatge estrany que vol aconseguir els desitjos per fer-se el més poderós de la galàxia. 

És una producció ambiciosa per molts aspectes. Perquè compta amb vuit actors al repartiment. Perquè aquests, a més, es desdoblen en una altra pila de personatges, histriònicament divertits (tot i que massa cridaners) els uns, i més dolents que el pitjor de la tele els altres. L’espai es transforma de manera àgil per anar adoptant nous espais. I el suport de l’àudiovisual és més que notable. A més, cal celebrar que els actors saben ballar amb prou gràcia i que aguanten bé la partitura cantada, tot i que els instruments, en realitat, són gravats. La música aconsegueix donar l’aire optimista del grup que sap superar les dificultats (sense massa entrebancs, tot sigui dit) però també ensenya com la mediàtica Jasmine és capaç de deixar la fama per poder sentir-se lliure. 

L’obra sap entrar gags breus pensats per als pares a través del presentador, o el mànager de Jasmine i l’assessor de vestuari Robert. Guanya de carrer l’aire “raper” del geni de la llàntia (i gran amant de les maraques invisibles!) Tenen un punt clown que els hi va molt bé. Seria bo que els membres del grup es mantinguessin en un punt més realista, no tant estripat, per no carregar massa de bromes reiteratives l’escena. Hi ha un altre tipus d’humor que pot lligar perfectament amb aquests protagonistes, sense necessitat d’estripar-lo. Per exemple, el gag d’antiheroi de voler-se fer interessant i ser capaç de lligar amb tota femella, com insinua el baix (amb la seva xicota i bateria, pegant-li calbots)

La llibertat que reclama la música, de fet, és la lliçó que presenta l’obra. N’hi ha que s’atreveixen a ballar i tot, des de les butaques. Tothom surt cantant les cançons, prova evident que l’obra arriba directa i triomfa a platea.