Això no és Gaza

L'actriu, dramaturga i directora Paula Blanco (Freshwater, Pentesilea, Nomen nescio, Verbagàlia, 17 esbossos des de la foscor, per citar només alguns dels seus muntatges més recents) ha aterrat fugaçment al Heartbreak Hotel per oferir-nos Això no és Gaza, l'espectacle que tanca el cicle "Bategant per Palestina" que Àlex Rigola ha programat a la seva sala. Una aposta de Blanco personalíssima -fins i tot, radical- i altament política, en consonància amb el seu activisme de llarg recorregut i no improvisat de dos anys ençà. El mateix Rigola, coneixedor del seu compromís, la va anar a buscar perquè aixequés un muntatge al seu gust. Ella s’hi va abraonar amb ungles i dents i ha embastat aquesta peça tan bella com corprenedora, i exhibida -tristament- en una sola i única funció (19 d’abril de 2026). L’autora no va pel camí recte (el fàcil, sense dubte) sinó pel que té giravolts, fet que li permet aprendre i relacionar-se i l’obliga a conèixer gent que, d’altra banda, romandria fora del seu radar. En aquest muntatge, ofert a la manera d’un recital de poesia, ha triat deliberadament setze textos i sis treballs audiovisuals d’autoria 100% palestina i, en la immensa majoria, ha prioritzat les veus femenines contemporànies. “Què en diuen, les dones?”, es pregunta. Alguns versos, encara calents i impregnats de dolor i de ràbia, han sortit directament dels campaments de refugiats. Elles els hi han cedit: “és impressionant”, afirma. Amb el seu deliciós accent gironí, l’autora fa de canal de transmissió, a través del cos i la veu, perquè “l’art d’aquestes artistes brilli i dialogui” en un viatge que va més enllà de parlar de les seves situacions. Blanco els donarà part dels beneficis de l’obra. En conseqüència, gairebé tot el material és inèdit, i totes les traduccions de l’àrab al català (excepte la d’un sol poema, De paper i tinta) han estat fetes expressament per aquest espectacle. Neus Tirado Gual, que també ha ajudat Blanco en la selecció de poemes, n’ha fet unes versions excel·lents “en un acte de generositat brutal”. “És molt difícil ser palestí”, diu un dels versos de Maya Abu al-Hayat, el segon poema que sona a escena després de Poètica, de Batool Abu Akleen, la més jove del repertori. Elles dues encapçalen una llista que inclou noms en una tria que defuig deliberadament de referents blancs i europeus -i desconeguts, com és natural, pel gran públic- com Amal Abu Asi, Samar Abd al-Jaber, Tamim al-Bargouti, Soha Bechara, Alaa al-Qatrawi, Hind Joudah, Enas Sultan, Dalia Taha i Tawfiq Zayyad, combinades amb escriptors tan reconeguts com Mahmoud Darwix i Gassan Kanafani. Kanafani, recordem, és l’autor de de Retorn a Haifa, el primer espectacle del cicle i que encara està en cartell tota aquesta setmana (l’han prorrogat dues vegades però ja tenen les entrades exhaurides). De fet, Blanco n’aprofita el sofà com a única escenografia i ens regala les missives que l’intel·lectual es va cartejar amb Gada Saman, una absoluta joia. Qui rebés les seves cartes! Una correspondència que també és literatura i reflecteixen la dimensió humana d’aquest escriptor assassinat pel Mossad el 1972 juntament amb la seva neboda. Un recital epistolar on hi hauríem estat hores. La part audiovisual, un petit tast dins del tot, inclou obra de l’artista i arquitecta Shereen Abdel al-Kareem (Gaza, 1996), l’artista multidisciplinària llicenciada en Literatura Anglesa Amal al-Nakhala (Gaza, 1999), l’artista visual Samira Badran (Líbia, 1954), l’artista multidisciplinari Adel al-Taweel (Gaza, 1995) i l’artista multidisciplinària Rana Bichara (Tarshiha, 1971), que viu actualment a Haifa, procedent d’una família expulsada de casa seva durant la Nakba. La seva obra Cactus agafa presència a la sala amb una cactàcia amb pues que l’autora diposita amorosament damunt de la taula que l’acompanya, per tenir-la més a prop des de la distància. Perquè Blanco ha volgut sortir dels llocs comuns i s’ha disposat, com si fos una mèdium, a invocar al teatre la presència de totes aquestes figures i convidar-les al recital. Fins i tot, descansant pulcrament damunt del moble, deixa alguns llibres perquè el públic els pugui fullejar a la sortida, tot creant una bonica comunió amb l’espectacle que tot just han presenciat. El poema final, que tanca l’espectacle, és un crit eixordador que deixa anar Tawfiq Zayyad a Aquí ens quedarem clavades. La seva aposta personal, personalíssima, de l’actriu no era una mera exposició de poemes, era un mosaic ben viu creat de múltiples tessel·les que es desgranaven i es transmetien amb una àmplia gama de registres, tot basculant entre la ira, els somriures i la veu trencada. No és d’estranyar que el colofó escollit arrenqués sentits aplaudiments i que va fer sortir Blanco a saludar reiterades vegades. Ella, amb la mà al cor, assentia agraïda i llençava petons.   Aquest article forma part d'un reportatge molt més ampli sobre les diferents propostes escèniques que tenen Palestina com a epicentre i que han arribat a les nostres sales. Publicat a Núvol.