Les paraules arriben clares i la veu que les
fa vives exhibeix una vocalització nítida i una fonètica que no lesiona ni
agredeix la llengua a la qual està adscrita. I encara que només sigui pel plaer
d’escoltar, ja val la pena anar fins a la Biblioteca de Catalunya, perquè, en
aquest cas, l’art de la prosòdia no és patrimoni d’un actor o d’una actriu sinó
de tots i cadascun dels magnífics intèrprets que basteixen Això ja ho he
viscut.

A la ficció de la nau gòtica hi ha l’únic
hostal dels prats de North York, regentat per l’amable i conformista Sam
Shipley (Jordi Banacolocha) i la seva filla, una dona convencional preocupada bàsicament
pel futur del negoci i del seu fill (Míriam Alamany). Allà hi arribarà un
estrany i enigmàtic personatge, el doctor Görtler (Carles Martínez), esperant
trobar-hi un jove (Roc Esquius) i un matrimoni benestant format per una dona
atractiva (Sílvia Bel) i un home poderós força més gran que ella (Lluís Soler),
dels quals en desconeix la identitat. Seguidor de les teories de l’enginyer
aeronàutic i escriptor irlandès John William Dunne (1875-1949), Görtler pretén
comprovar i validar la seva teoria sobre la linealitat del temps i els somnis
premonitoris a partir de dues accions: repetir i intervenir, de manera que,
entrant en un dels cicles temporals que constitueixen l’espiral del temps, es
trenqui el cicle i es pugui accedir a una altra realitat. I és així que el
misteriós doctor alemany es convertirà en el nexe que unirà tots els estadants
i en el desencadenant d’aquesta història que forma part de l’anomenada Trilogia
del temps (Time Plays: Dangerous Corner, Time and the Conways i I
Have Been Here Before) de J. B. Priestley.

D’altra banda, Sergi Belbel aprofita la base
d’aquesta teoria per establir un paral·lelisme amb un concepte de la vida
entesa com una obra de teatre, com un procés de creació durant el qual cal anar
repetint i modificant contínuament fins assolir els objectius que hom s’hagi
marcat.

Construït des d’uns paràmetres absolutament clàssics,
amb una escenografia (Max Glaenzel) i un vestuari (Nina Pawlovsky) que remeten
a l’època en què Priestley va escriure l’obra (1937), el muntatge dirigit per
Sergi Belbel, que mostra aires de thriller, enganxa des del primer moment i aconsegueix mantenir l’interès
de l’espectador durant les dues hores i mitja de funció, però sobretot excel·leix
en una acuradíssima i mil·limetrada direcció d’actors i actrius que ens regalen
una interpretació senzillament impecable.