La companyia nord americana Alvin Ailey II dona una empenta a la 41a Temporada de dansa BBVA a LaFact de Terrassa amb un espectacle que ens recorda —de vegades, és fàcil d’oblidar vist el panorama— que els camins del contemporani són inescrutables. I en mans d’Ailey II, no importen tant els viaranys, com qui s’hi endinsa. La companyia compta amb un estol d’excel·lents ballarins —diversos— que tenen una cosa en comú: una força interior i una personalitat que omple l’escenari. I més encara, una cohesió, una complicitat que il·lumina cadascuna de les peces. 

En el seu espectacle de celebració dels 50 anys de la cia. —originàriament creada amb ballarins i ballarines negres—, els de Nova York ofereixen un programa variat amb peces creades el 1972 fins al 2023, suficient per calibrar l’evolució de la dansa en les darreres dècades. A més, els coreògrafs són variats, de manera que es pot gaudir de la versatilitat d’aquests ballarins que creixen forts com els pèls afaitats amb navalla. Quatre coreografies, començant per un exigent Forsythe (Enemy in the Figure, extracte) amb la posada en escena d’elements que evolucionen en un microcosmos constantment en moviment, ara accelerat, ara al ralentí (segons la llum) i que evoquen un univers entròpic que avança cec al ritme tallant de la música de Thom Willems. De l’abstracte i inquietant Forsythe passem a un líric The Lark Ascending, una peça del mateix Ailey que explica, en un enregistrament, l’origen de la peça, i que no és altre que la fascinació pel romanç per a Violí i Orquestra de Ralph Vaughan Williams. Es tracta d’un duo en què es transparenta la voluntat del gran Ayley de fusionar l’estilització del ballet amb la força de la dansa moderna, una peça bucòlica en què la ballarina balla descalça i trenca les línies del clàssic amb contornejos més modernistes.

John 4:20 és la peça que més va encendre el públic en la funció de dissabte 18 de maig. Actual? Sens dubte, la fusió d’estils (urbans, hip-hop, danses africanes, dansa moderna i contemporània), la presentació d’unes parelles que fan la música amb el xerric de les bambes al terra (si més no, a l’inici de la peça), una coreografia que no explica res en especial, sinó que presenta una mena de joc de parelles (començant per una integrada per dues dones) en què s’emboliquen, es combinen, s’empenyen i s’abracen… com la vida mateixa, vaja. El millor de la peça és el gust de boca que deixa, així com la qualitat del moviment gravada a la retina. Com pot el cos articular-se d’aquesta manera? Els creadors de robots ho tenen francament magre. Baye & Asa, els dos coreògrafs d’aquesta peça, se’n deuen riure per sota el nas.

Tanca el programa Freedom Series, del 2021, i coreografiada per una gran dama del contemporani, Francesca Harper. Amb tota la cia. sobre l’escenari, la coreògrafa explora com els records ens turmenten, però també poden projectar-se cap al futur. Harper utilitza unes boles lluminoses que figuren aquests records. Els ballarins van prenent el protagonisme en diferents solos, explorant l’espai de vegades com si volguessin trencar una campana de vidre que els esclafa, d’altres girant en el seu propi eix en una pirueta en “attitude” igual de fluida que el volar del peix manta sota l’aigua. Així, Freedom Series ens parla de la nostra relació amb aquest passat que, de vegades, pot il·luminar el futur: en un moment donat la llum de la bola-record el projecta més enllà del cercle al mig del qual s’està el ballarí… una imatge certament molt poètica. 

Ras i curt, Ailey II, que ja havia triomfat en el seu pas per Terrassa el 2028 i 2019 (al Gran Teatre del Liceu la companyia mare, Alvin Ailey Dans Theather, van ballar els grans clàssics el 2010 en un espectacle inoblidable) s’han guanyat que els tornin a convidar en un futur, ja que han demostrat que sempre brillaran en la Temporada de Dansa de LaFact Terrassa.