Thomas Noone torna a l’escenari amb un solo. En realitat, ho fa acompanyat per un alter ego que, quan accedeix a escena, acapara tota l’atenció: és magnètic. Arracona encara més aquest personatge que, després d’una festa en la que aparentment tot ha anat bé, ell se sent sol i es qüestiona si la imatge que projecta als demés és la que realment correspon al seu interior.

Amb un joc de llums, que alterna els zenitals amb els grans diàmetres, Noone ensenya els seus pensaments ballats. No està per massa alegries; se sent en falta amb ell mateix. I fa examen de consciència del seu comportament durant la festa. Ara tot queda desendreçat, serpentines, globus i taps de vi (com a l’Aniversari dels Manel, però amb un costat més fosc, menys oníric ni canalla). Noone treballa el gest (un pèl excessiu) en els llums zenitals i fa notables desplaçaments més oberts, quan la llum irradia l’escenari. De fons, una jaqueta posada a la cadira, un punt inquietant.

El treball amb el titella porta la peça dalt de tot. Arriba al final, perquè res hagués pogut superar aquella màgia i emoció que expressa un tros de làtex. Com a Ay, ya (Ai, ja) de Macarena Recuerda, Noone amb el seu tors nu de làtex aconsegueix posicions de contorsionista. La sorpresa i les mirades que es produeixen evoquen un món molt ric de sensacions. És una peça en la que Noone, explora recursos de la seva dansa familiar Alice o Balbir, el meu avi sense necessitat de gran despesa energètica a l’escenari.

El ballarí i coreògraf reivindica una altra manera de ballar, amb menys energia però molta més densitat. El titella li aporta l’elasticitat, i alhora, el connecta en un jo profund, que produeix un relat abstracte, més aviat fosc. El cos avança i declina. L’esperit és viu i demana aire, sigui després d’una festa o en la cua de la parada del peix, al mercat. Hi ha vida sempre després d’una festa.